L’any passat, després del triomf del grup italià Måneskin a Eurovisió i la desfeta aclaparadora de Blas Cantó (va quedar el penúltim), ens preguntàvem: ¿com és possible que ni tan sols els eurofans autòctons vagin amb Espanya?, ¿per què la delegació espanyola no és capaç de reinventar-se i portar un candidat que connecti amb el públic? Els ulls estaven posats en el Festival de Sanremo, ja que d’aquí havien sortit els vencedors de la gala. ¿Per què no copiar la fórmula? Al cap i a la fi, ja ho havíem fet quan el 1959 va aparèixer el Festival Espanyol de la Cançó de Benidorm. El Benidorm Fest va arribar amb una aura renovada, més moderna, deixant enrere la caspa que l’havia caracteritzat en la seva última època i amb la intenció d’integrar l’audiència als processos de selecció de la cançó representant, atesa l’opacitat que el procés havia tingut en els últims anys. L’invent va ser rebut amb entusiasme i la polèmica que mereixia una ocasió així, però això és una altra història que ja tothom sap després que la primera edició s’hagi convertit pràcticament en una qüestió d’Estat.