Crítica de ‘Time skiffs’, d’Animal Collective: amb un peu a l’altre món

En els últims compassos de la primera dècada d’aquest segle, Animal Collective ens va animar a somiar amb un ideal de pop màgic i tridimensional, un ‘no gènere’ fruit del xoc i triturat de tots ells, amb substrat melòdic clàssic i gen mutant avantguardista. Des d’aleshores, el grup de Baltimore no ha aconseguit entregar una obra tan encisadora com aquell ‘Merriweather post pavillion’ (que el 2009 es va emportar honors de disc de l’any per part de diverses capçaleres d’aquí i d’allà), però el seu nou senyal de vida, aquest ‘Time skiffs’, ens convida a continuar tenint-los en compte. Han passat sis anys des de l’última entrega, ‘Painting with’, que va ser rebuda amb tebiesa, i Animal Collective deixa enrere diversos projectes paral·lels per continuar mostrant-se com un artefacte en moviment, la qual cosa no ha de sorprendre recordant com ja a les seves primeres estacions, dues dècades enrere, va evolucionar a través de la ‘new weird America’ i el sorollisme còsmic com a mena de celebració tribal del caos. ‘Time skiffs’ mou peça reduint el substrat electrònic i mostrant més fibres naturals en aquesta sèrie de composicions tirant a serenes, fluvials, pilotades pel tàndem vocal d’Avey Tare i Panda Bear, que caminen amb exòtica parsimònia a partir del senderisme baptismal del tema d’obertura, ‘Dragon slayer’. Dissertant amb Scott Walker ‘Time skiffs’ avança acomiadant pols d’estrelles en temes com ‘Prester John (tot i que el referent de The Flaming Lips floti en la seva dolça dinàmica vocal) i aquest ‘Strung with everything’ de trajecte emprenedor i vestigis de The Beach Boys, una de les seves velles obsessions. ‘Car keys’ envolta un cert brutalisme ‘lo-fi’ en sanefes de fantasia, amb tocs de marimba i sintetitzador, i ‘Walker’ homenatja el guru Scott Walker (mort el 2019) amb un baix fornit i la dringadissa de la bijuteria, fent lliscar un missatge amb vista a l’últim destí: «Aprecio que no puguis esperar / Et veurem allà». Tot i que Animal Collective transmet la sensació que coneix el terreny que trepitja, davant l’efecte de salt al buit que van arribar a produir algunes de les seves velles obres, no es pot dir que aquestes cançons siguin acomodades ni previsibles. El marge per a l’abstracció més extremada segueix allà: escoltin ‘Cherokee’, ens flotant amb cors d’àngels i un recorregut d’un altre món que s’estira fins a prop dels vuit minuts, en el qual Avey Tare comparteix les seves impressions després de conduir un Jeep d’aquest model, Cherokee, per terres antigament habitades per la comunitat indígena. I fins i tot un altre focus d’atenció sorgeix abans que el disc expiri: ‘Royal and desire’, amb el seu lànguid càntic de tancament, reverberant i recordant-nos que Animal Collective continua allà, disposat a assistir-nos cada vegada que ens vingui de gust enfonsar el cap en una altra realitat perquè ens hem cansat d’aquesta. - Jordi Bianciotto Jordi BianciottoAltres discos de la setmana La japonesa-nord-americana Mitski Miyawaki torna a sorprendre’ns (després de l’aclamat ‘Be the cowboy’, 2018) amb la seva manera de fer del pop un lloc excitant, alhora accessible i ric en dinàmiques que esquiven les autopistes universals. Atrapa tant en les seves escenes de calma flotant (‘Everyone’) com en les invectives més devastadores (‘Stay soft’ o ‘Should’ve been me’, aquesta amb arriscat ritme Motown), manejant clarobscurs emocionals amb eines synth-pop i un mesurat sentit teatral. - J. B. ‘Màster class’ de soul clàssic d’escola Stax a càrrec d’un descendent de la família reial de Burundi refugiat a la Gran Bretanya i secundat per una banda de músics de l’escena madrilenya. Bimeni i els seus Cinturones Negros brillen quan proposen un exercici d’estil retro (a ‘Not in my name’ sonen com Otis Redding i els Bar-Kays), però l’encerten també a l’explorar territoris una mica menys ortodoxos, com els ritmes afrojamaicans de la cançó que dona títol a l’elapé. Un regal. - Rafael Tapounet Sol o en companyia –n’ha tingut moltes i variades, però se’l coneix pels seus dies a Tortoise–, és com si Jeff Parker mai digués més del compte. Com si sabés molt i només expliqués el just. Modest, savi, pacient. Virtuts poc rockeres, d’acord. ‘Forfolks’ és ell amb la seva guitarra i poca cosa més; alguns efectes de so, bucles. I amb això en tenen prou per fer cançons imperfectes i fràgils en les quals ressonen referències a un munt de músiques. Però a l’important: ‘Forfolks’ és preciós. - Roger Roca Rojuu és, segurament, la veu més única de la seva generació. Sempre per davant del que posa a la seva partida de naixement, ha publicat un àlbum de presència –primer amb el segell Sonido Muchacho– que ve a presentar-li el pop l’any 2022. Dotat amb una sensibilitat especial per traslladar emocions a les lletres, totes naveguen per les diferents capes del disc, que té un final apoteòsic que fins i tot inclou hardcore. L’univers de Rojuu creix al ritme de la seva estrella. - Ignasi Fortuny

Crítica de ‘Time skiffs’, d’Animal Collective: amb un peu a l’altre món

L’aventurer grup de Baltimore reapareix amb un serè cançoner d’aura màgica després d’una pausa de sis anys

Els nous elapés de Mitski, J. P. Bimeni & The Black Belts, Jeff Parker i Rojuu, també ressenyats

‘Time skiffs’

El més llegit