Mor Monica Vitti, una actriu entre la incomunicació i la diversió

El juliol del 2017, quan va morir l’actriu francesa Jeanne Moreau, tan identificada amb el cine de Louis Malle, François Truffaut, Joseph Losey o Orson Welles, molts espectadors i cinèfils formats en el cine de l’anomenada modernitat ja van començar a tenir una certa sensació d’orfandat: les estrelles femenines d’aquells nous cines dels 60 anaven desapareixent a poc a poc, dignificades per filmografies esplendoroses. Aquest divendres se n’ha anat la italiana Monica Vitti, una altra de les més significatives muses d’aquella modernitat. I podem considerar-la musa, amb tota l’ambigüitat que avui inclou un terme d’aquestes característiques, en el sentit més ampli de la paraula, ja que la seva associació amb qui va ser també la seva parella sentimental, Michelangelo Antonioni, va crear entre 1960 i 1962 la celebrada trilogia de la incomunicació, formada per ‘La aventura’ (1960), ‘La noche’ (1961) i ‘El eclipse’ (1962). Van prosseguir la seva fecunda relació a ‘El desierto rojo’ (1964), primera experiència d’Antonioni en color... ¡i quina manera més creativa d’utilitzar el color! Es retrobarien una dècada i mitja després en ‘El misteri d’Oberwald’ (1980), adaptació d’un text de Jean Cocteau que els va servir a tots dos per reprendre la idea de la fotografia en color com a forma experimental, aquesta vegada el color electrònic de l’incipient vídeo de l’època. Vitti, nascuda a Roma el 1931, i Antonioni, gairebé vint anys més gran que ella, es van separar a mitjans dels anys 60. Curiosament, tots dos van encaminar llavors les seves respectives carreres cap al Londres més pop i ‘swinging’: mentre ell realitzava ‘Blow Up’ (1966), una fugida del seu estil habitual per, entre altres coses, superar la crisi personal motivada per la ruptura amb Vitti, ella es convertia en icònica i també molt pop agent secreta a ‘Modesty Blaise’ (1966), adaptació del còmic de Jim Holdaway i Peter O’Donnell realitzada per Joseph Losey. En aquell moment devia costar veure un rostre tan totèmic del cine d’autor i introspectiu italià encarnant una espia i seductora nada movent-se en escenaris del més sofisticat –el seu rival era un Dirk Bogarde amb el cabell platejat–, però avui, la ‘Modesty Blaise’ de Vitti forma part també d’aquella efusiva modernitat. Abans de la seva trobada amb Antonioni, Vitti havia interpretat papers secundaris en produccions no especialment distingides. La aventura va ser la seva obertura al món, demostrant un potencial exultant que aniria ratificant film rere film. I no només en els marges del cine d’autor. La comèdia popular, i en especial el cine d’episodis, va ser un altre dels seus reconeixibles camps de batalla, amb títols com ‘Las muñecas’ (1965) i ‘Las cuatro brujas’ (1966). És veritat que una vegada trencada la seva relació amb Antonioni, la carrera de Vitti va entrar en un bucle de cine comercial menys distingit, però important per a ella perquè li va servir per demostrar els seus dots nats de comedianta: ‘Mátame, tengo frío’ (1967), ‘El cinturón de castidad’ (1967) –amb Tony Curtis–, ‘La mujer más explosiva del mundo’ (1970) o ‘Camas calientes’ (1979). No va abandonar aquest registre fins al final de la seva carrera –va deixar el cine el 1990 i el 2002 es va allunyar de tot, víctima de l’Alzheimer–, amb pel·lícules realitzades per Mario Monicelli, Steno, Alberto Sordi o ella mateixa: en aquest mateix 1990 va dirigir Escándalo secreto, en la qual interpretava una dona que desconfia de la fidelitat del seu marit, el nord-americà Elliott Gould. Musa d’un cineasta i de tota una generació, va ser també l’antidiva modèlica i una actriu que va triar sempre el seu destí. Si avui parlem d’empoderament, parlem de Monica Vitti.

Mor Monica Vitti, una actriu entre la incomunicació i la diversió

La intèrpret, que ha mort aquest dimecres als 90 anys, va ser la musa de Michelangelo Antonioni i una de les grans actrius còmiques del cine italià

El més llegit