Potser hi ha una escriptura més espinosa que l’escriptura del jo: l’escriptura de l’altre o l’anomenat gènere biogràfic. Joan Todó, poeta destre i savi, és conscient d’això i en la seva aproximació —per encàrrec—a la vida del desconegut escriptor Joaquim Soler i Ferret (Barcelona, 1940-1993), ‘La verda és porta’ (Godall Edicions) juga amb un doble començament: d’una banda, reconstrueix amb una ficció a l’estil Soler els seus últims dies a l’hospital, víctima d’un càncer i, de l’altra, il·lumina amb l’assaig el recorregut vital i creatiu de l’escriptor, relacionant-lo amb el context social i històric que li va tocar viure. El període va des del franquisme fins als Jocs Olímpics, passant per la Transició; parlem de l’anomenada generació dels 70. Todó desplega una perícia enlluernadora a l’hora de transmetre, al primer començament, la personalitat  inquieta, picant i desmesurada de Soler, i inventa una trama en la qual l’escriptor es passa definitivament a l’«altre bàndol», al món obert dels somnis, tal com al mateix escriptor barceloní li hauria agradat, «i com haurien de morir tots els poetes: somiant». Al segon començament, més assagístic, afina amb la descripció d’una època d’eclosió cultural i en la qual la literatura catalana es va forjant a mesura que s’entreguen premis com el Josep Pla i el Sant Jordi. El treball de Todó és minuciós, i permet comprendre com es van coure des de dins col·lectius tan importants per a la recuperació cultural com l’Ofèlia Dracs.