Que fàcil és pensar que quan un escriptor concep una història com un exorcisme sobre l’acte creatiu està parlant de si mateix. Segur que Zadie Smith té en compte aquesta temptació, i la integra, juganera, com a part de l’explicació del seu credo literari, almenys respecte a la seva primera col·lecció de relats, ‘Grand Union’. Quan l’escriptor deprimit de ‘Bloqueo’ parla dels seus «projectes paral·lels», de la seva tendència irrefrenable a deixar-se portar pels «vehicles de distracció», pel seu entusiasme per sentir-se lleuger i lliure, saltant d’un tema a l’altre com una abella a la primavera, ¿no està definint l’esperit del llibre? «‘Adoro los fragmentos (…) Alabo las cosas a medias, inacabadas, rotas, ¡los cascotes!’», exclama. No es tracta de treballar a partir de les restes del naufragi, sinó de fer de l’heterogeneïtat una figura d’estil: cada relat de ‘Grand Union’ participa de la prosa saltironant, sàvia i crítica de Smith però és, en si mateix, una sorpresa.