L’apassionant aventura de cartografiar la vida musical de Barcelona

El 24 d’abril del 2016, el periodista Nando Cruz publicava a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA un reportatge sobre un recital de corrandes al bar del Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia. Sense que Cruz en fos gaire conscient llavors, aquesta crònica titulada ‘¡Els de la barra, que callin!’, en què es glossaven les procaces rimes improvisades d’un septuagenari artista de Folgueroles anomenat Carolino, inauguraria una de les aventures més sorprenents, emocionants i inspiradores en què s’ha embarcat el periodisme cultural barceloní (i de més enllà) en les últimes dècades: una sèrie de 221 articles setmanals consagrats a descobrir diferents maneres de viure la música en directe en diversos espais de la ciutat i rodalia. L’epígraf utilitzat per agrupar tots aquests reportatges sota una bandera comuna, ‘Altres escenaris possibles’, dona ara nom a una exposició que, a través de fotografies, textos, vídeos i mapes, pretén donar a conèixer l’existència, sovint insospitada, d’una xarxa d’espais i circuits musicals de proximitat que coexisteixen als barris de Barcelona i que, com explica Cruz, fins i tot sense tenir presència als mitjans de comunicació, «garanteixen la salut, la riquesa i la diversitat de la vida cultural» a la ciutat. El Centre Cultural Albareda del Poble-sec és, des del 20 de gener, la primera parada d’aquesta mostra itinerant (amb una formidable web pròpia) que, en col·laboració amb l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub), recorrerà una quarantena de centres cívics en els pròxims quatre anys, de la Trinitat Vella al Besòs i de Sarrià al Turó de la Peira. Esglésies i clubs de sado La secció ‘Altres escenaris possibles’ es va publicar de forma ininterrompuda durant 56 mesos. En aquest temps, Nando Cruz va assistir a més de 220 espectacles de música en viu de tots els gèneres celebrats a discoteques, bars, bodegues, tallers, places, geriàtrics, biblioteques, esglésies, clubs de sado, botigues de discos, associacions okupes, solars, ateneus, presons, teatres, escoles, centres comercials, cines, galeries d’art, parcs, barcos, cases particulars, balcons i altres llocs encara més insòlits. En la immensa majoria d’aquests concerts, alguns que arribaven a reunir diversos centenars d’espectadors, ell era l’únic periodista present. «Quan vaig començar amb això, no tenia ni idea d’on m’havia de portar ni de tot el que coneixeria –explica Cruz–. De fet, la idea inicial era fer reportatges de concerts en sales que quedessin fora del circuit més tradicional. Però llavors algú et parla d’una orquestra de música folklòrica que actua en una festa equatoriana en un polígon de Granollers i vas i al·lucines. I comences a buscar més coses així i estirar fils. Jo vaig descobrir un món d’espais, de maneres d’organitzar-se i de públics que desconeixia, i aquesta ignorància m’avergonyia perquè fa 30 anys que escric de música. Al cap i a la fi, que a Barcelona hi ha una gran diversitat cultural és una cosa ben normal. Només fa falta mirar el cens per saber que, si hi ha milers de pakistanesos, hi ha d’haver espais on es reuneixen a sentir música, i si hi ha desenes de milers de persones vingudes de Llatinoamèrica, hi haurà llocs on estigui sonant salsa, batxata i cúmbia». Una revelació rere l’altra Una ‘marching band’ al costat de l’escullera, una marató de reggae en un espai que semblava condemnat a ser l’aparcament d’un Mercadona, una missa nigeriana al delta del Besòs, un concert de claviorgue Hauslaib (un instrument únic al món), un activista que interpreta cançons antidesnonament als vagons del metro, una estrella malaguenya del pop anime, una multitudinària festa boliviana en un polígon industrial, un quintet alemany de doo wop en un bar de les Corts, un recital d’una superestrella de pop panjabi al cine Aribau «organitzat via WhatsApp per un noi de 21 anys de Vic»… Cada una de les activitats documentades a ‘Altres escenaris possibles’ suposava per a Cruz una experiència nova i singular, un descobriment revelador. «En molts casos, el fet d’arribar al lloc ja era una aventura –explica–. El 95% dels reportatges els vaig fer en llocs en què no havia estat mai, i això, periodísticament i vivencialment, és molt enriquidor. Anar a les dues de la matinada a un lloc on sembla no haver-hi ningú, veure una llum, obrir una porta i trobar-te 500 persones ballant... Això és una cosa que no vius quan vas a l’Apolo. Per mi han sigut els cinc millors anys de la meva vida professional, amb diferència. I mira que hi ha hagut vegades en què pensava: «¡qui em fa venir a un polígon de Cerdanyola a dos sota zero per veure un concert de ‘flamencoton’ a les quatre de la matinada!». Aquest entusiasme per descobrir tantes coses excitants que passen sota el radar d’allò que els mitjans de comunicació anomenen agenda cultural era el que Cruz buscava compartir amb els seus articles. «Escriure cada un dels reportatges era la meva manera de dir-li a la gent: ‘Si haguéssiu sigut allà, hauríeu flipat’». També era la seva manera de reivindicar que tots els gèneres musicals són igual d’importants. «La música és la disciplina artística més social que hi ha. És una eina que utilitzem els humans per socialitzar. Totes les músiques són importants per alguna persona concreta o per a un col·lectiu en algun moment, i per això cap manera de relacionar-se amb la música és més vàlida que una altra i cap gènere està per sobre els altres».

L’apassionant aventura de cartografiar la vida musical de Barcelona

El periodista Nando Cruz transforma en una exposició itinerant els seus més de 200 reportatges sobre concerts ‘invisibles’ celebrats a la ciutat i rodalia en els últims cinc anys

El més llegit