‘Spider-Man: No way home’: ¿i si guanya l’Oscar a la millor pel·lícula?

En poc més de tres setmanes, l’Acadèmia de Hollywood ha de donar a conèixer les pel·lícules candidates a l’Oscar en la seva 94a edició. Algunes semblen tenir més que garantida la seva presència, en especial ‘Belfast’, de Kenneth Brannagh, ‘El poder del perro’, de Jane Campion, i ‘West Side Story’, de Steven Spielberg. Però en les últimes setmanes, i a la manera sigil·losa de les ones sísmiques prèvies a un gran terratrèmol, ha anat agafant força la possibilitat que ‘Spider-Man: No way home’, de Jon Watts, es coli el 7 de febrer entre les 10 nominades a la millor pel·lícula. I no només això: que acabi sorprenent i s’emporti l’estatueta daurada de l’oncle Oscar a l’estil del que ja va fer el 2003 ‘El senyor dels anells: El retorn del rei’, de Peter Jackson. No és una ‘boutade’ per a joia de la sorollosa legió de fans de Marvel i, en especial, de les aventures del jove Home Aranya. El film, com les dues entregues prèvies de la saga protagonitzades per Tom Holland, no només ha sigut un èxit planetari en taquilla, sinó que ha rebut l’ovació de la crítica, entregada a la rutilant vitalitat de les aventures Peter Parker als plecs mateixos del multivers. Més enllà dels prejudicis sobre el cine de superherois, ¿per què no podria guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula ‘Spider-Man: No way home’? Aquí intentem respondre a la pregunta –i analitzar de passada el fenomen global que ha suposat– en forma de cinc claus: Tercera entrega d’una trilogia formidable ‘No way home’ és, recordem-ho, la tercera de les pel·lícules en què el jove enfilamurs és interpretat per Holland, després de dues sagues prèvies amb Tobey Maguire i Andrew Garfield sota les malles. El personatge havia fet la seva presentació amb la seva nova encarnació a ‘Capitán América: Civil war’ (Anthony i Joe Russo, 2016), abans de la seva aparició estel·lar com a protagonista a ‘Spider-Man: Homecoming’ (Jon Watts, 2017) i la seva reaparició a ‘Spider-Man: Lejos de casa’ (Jon Watts, 2019). Ningú hauria donat un ral per l’enèsima reinvenció de l’Home Aranya, ja que el personatge creat per Stan Lee i Steve Ditko semblava plenament amortitzat en el cine; però Sony i Marvel la van clavar: les dues entregues van ser un fabulós èxit de públic i, per descomptat, es va fer inevitable una tercera entrega amb què tancar en gran no només aquest tercer cicle, sinó els dos anteriors, en una simbiosi perfecta, gairebé alquímica, entre el present de Marvel i la seva vella memòria. «Una carta d’amor», com l’ha definit la seva productora executiva, Amy Pascal. Màgia autoreferencial L’acció de ‘Spider-Man: No way home’ comença just on acaba la de ‘Spider Man: Lejos de casa’: després que la identitat de Peter Parker fos exposada pel malvat Mysterio (Jake Gyllenhaal), la vida del nostre heroi aràcnid i els seus carismàtics amics MJ (Zendaya) i Ned Leeds (Jacob Batalon) queda literalment damunt davall. Decidirà, llavors, contactar amb el doctor Stephen Strange (Benedict Cumberbatch) perquè l’ajudi a ocultar la seva identitat amb màgia. Però l’encantament surt malament i provocarà una fractura en el multivers per la qual entraran diversos malvats que s’havien enfrontat a Spider-Man en altres realitats alternatives. A partir d’aquí, eludirem més comentaris de la trama per evitar espòilers que arruïnin les moltes sorpreses que els fans aniran trobant pel camí. En tot cas, no fa falta portar l’enciclopèdia superheroica a sobre: qualsevol profà al món Marvel, tret que tingui una pedra en lloc de cor, es podrà divertir –i emocionar fins a la llàgrima– en aquest captivador exercici de cine autoreferencial que és ‘Spider Man: No way home’. Sony, disposada a tot La pel·lícula ha rebentat la taquilla mundial fins a extrems inimaginables en aquests temps d’alta volatilitat i poca assistència a les sales de cine. No només és, amb escreix, la pel·lícula amb més èxit de l’era pandèmica, sinó que ha arribat a ser la vuitena més taquillera de la història, amb més de 1.500 milions de dòlars recaptats a data 10 de gener del 2022, per davant de ‘Los Vengadores’ (2012) i ja molt a prop de la setena, ‘El rey león’ (2019), i de la sisena, ‘Jurassic World’ (2015). Només a Espanya, el film ha superat en menys d’un mes des de la seva estrena els 16 milions d’euros de recaptació, doblant en l’acumulat les seves perseguidores immediates, ‘Fast 9’, ‘Venom 2: Habrá matanza’ i ‘A todo tren: destino Asturias’, que amb prou feines han superat els 8 milions. Un èxit de públic que, unit a les excel·lents crítiques que ha rebut (acumula un 93% de vots positius a Rottentomatoes, la influent web que reuneix les ressenyes publicades als EUA), ha impulsat a la seva companyia responsable, Sony, a llançar la resta en el seu intent de fer-la visible entre els acadèmics de cara a les principals nominacions dels Oscar, inclosa, per descomptat, la de millor pel·lícula. «Els acadèmics haurien de votar per la nostra pel·lícula perquè és una de les deu millors de l’any», afirma Tom Rothman, CEO de Sony Pictures, en un reportatge de ‘The Hollywood Reporter’. Per a tal final, la companyia no escatimarà els esforços: els acadèmics podran veure la pel·lícula de dilluns a dijous en sales de cine de forma gratuïta, així com en ‘streaming’ a través del seu canal propi de visionaments. A més, és clar, de les campanyes habituals en publicacions de la indústria sol·licitant el vot als acadèmics. Well, Sony and Marvel are in fact going for it. (C/O @Calunga_Mr) pic.twitter.com/ETdA73vrDx — Will Mavity (@mavericksmovies) 3 de gener del 2022 En aquest sentit, els astuts capos de Sony i Marvel posen la mirada en ‘El retorn del rei’, apoteòsic tancament de la trilogia de ‘El senyor dels anells’ que el 2003 es va emportar els 11 Oscar a què optava, inclòs el de millor pel·lícula i director per a Peter Jackson. «Aquella va ser una celebració i culminació de l’increïble feina que es va fer en aquesta trilogia. En el nostre cas, és una celebració de la nostra última trilogia de Spider-Man i de les dues anteriors», diu Kevin Feige, president i director creatiu de Marvel Studios. «És fonamental que l’Acadèmia no perdi la connexió amb el cine comercial de qualitat», afegeix Rothman. I això és el que és, per damunt de tot, ‘Spider-Man: No way home’: una arma destructiva eficaç contra els prejudicis i la condescendència que solen envoltar el cine de superherois. Al (bon) gust del públic En un moment en què el desinterès del públic, en especial el de les noves generacions, per la cerimònia dels Oscar és cada vegada més destacat, amb audiències televisives cada vegada menors, res tindria un efecte més rejovenidor que l’explosió de vitalitat dels dos protagonistes de ‘Spider Man: No way home’, Tom Holland i Zendaya, rutilants ídols juvenils que, per si fos poc reclam, han confirmat que mantenen una relació sentimental. Frescor i bellesa per a temps d’aflicció. View this post on Instagram A post shared by Tom Holland (@tomholland2013) Fa temps que directors com Martin Scorsese vituperen Marvel i lamenta la mort del vell cine, o almenys la seva mutació en una cosa més trivial. «El cine ja no existeix. El cine amb què vaig créixer i el que continuo fent ja no existeix», afirma el director d’‘Un dels nostres’, nostàlgic d’un temps que ja no tornarà. Scorsese té tota la raó, i la prova d’això és que una exaltació del cine clàssic com la meravellosa ‘West Side Story’ de Spielberg ha sucumbit per KO tècnic en el seu combat en taquilla amb ‘Spider-Man: No way home’. El cine que avui continua atraient el públic a les sales és, en efecte, comercial fins als ossos, basat en infal·libles fórmules d’èxit, fonamentalment franquícies, ‘remakes’ i revisions. I la pel·lícula de Watts respon a aquest perfil com l’anell al dit. Però Sony i Marvel han sabut llegir els gustos del públic, que continua anant al cine fins i tot en temps de pandèmia i, desfiant els prejudicis sobre el gènere, li ha ofert un producte d’entreteniment esplèndid, dotat de ritme trepidant, personatges carismàtics, profunditat moral, emotivitat sincera i autohomenatges que fan caure de cul. T’interessi o no el rotllo Marvel, t’atraguin o no les penes dels superherois. Mals precedents, però menys No ens enganyem: els precedents no són bons. De moment, aquesta setmana s’ha quedat fora de les nominacions dels premis BAFTA. I el cine superheroic, malgrat el seu aclaparador sentit de l’espectacle i la seva sorprenent capacitat taquillera, no sol ser present en les cerimònies dels Oscar tret d’en les categories tècniques (efectes visuals o muntatge de so), disseny de producció o animació. Tot i així, algunes portes s’han obert en l’últim lustre: el 2018, ‘Black Panther’, de Ryan Coogler, feia història al convertir-se en el primer títol del gènere que optava a l’Oscar a la millor pel·lícula, el mateix any en què ‘Spider-Man: Un nou univers’, de Bob Persichetti, Peter Ramsey i Rodney Rothman, trencava set anys d’aclaparador domini de Disney en la categoria d’animació. Casella a part mereix ‘Joker’, de Todd Philips, amb els seus dos Oscar i les seves 11 candidatures el 2019, entre elles, per descomptat, la de millor pel·lícula i direcció. Però aquest acostament a la nèmesi de Batman era, en veritat, un film gairebé polític, premeditadament esquerp i fosc, situat a anys llum dels estàndards festius del cine de superherois i, és clar, de ‘Spider-Man: No way home’. En qualsevol cas, els universos de Marvel o DC, amb el seu inabastable catàleg d’herois i malvats en peu de guerra, han deixat de ser, per fortuna, cossos estranys a la gran festa de Hollywood.

‘Spider-Man: No way home’: ¿i si guanya l’Oscar a la millor pel·lícula?

Després d’arrasar entre públic i crítica, creix la possibilitat que la tercera entrega de les peripècies de l’Home Aranya protagonitzades per Tom Holland entri en la carrera per les principals estatuetes

Analitzem aquí les raons del seu superèxit planetari, que l’ha propulsat al vuitè lloc de les pel·lícules més vistes de la història

El més llegit