Mor Peter Bogdanovich, el director rebel que va mirar enrere sense ira

Els historiadors i crítics no han sigut justos amb Peter Bogdanovich. Perquè sense tenir l’empenta de Francis Coppola i George Lucas, ni un estil tan propi com els de Brian De Palma, Michael Cimino i Martin Scorsese, ni la rebel·lia de Hal Ashby o John Milius, ni aconseguir els èxits comercials d’un Steven Spielberg, Bogdanovich va ser tan pilar com aquests de la generació de cineastes que, a finals dels 60, va començar a canviar les regles de Hollywood des de dins de la mateixa indústria. Mort aquest dijous als 82 anys, per causes naturals, Bogdanovich sempre serà el director d’un dels millors films nord-americans de tots els temps, ‘L’última projecció’ (1971), bonica i elegíaca crònica del final de la innocència per a un grup de joves en una localitat rural, en què es barreja el despertar sexual amb la guerra de Corea, i que és també el certificat del final d’una era cinematogràfica, representada per l’única sala de cine de la localitat, que és a punt de tancar. Perquè Bogdanovich mai va dissimular la seva manifesta cinefília, la que el va portar a reconstruir escenes senceres de les seves pel·lícules més estimades i dissenyar relats que eren entre imitacions i homenatges dels dels seus directors preferits. ‘¿Què em passa, doctor?’ (1972) és com un reflex especular de ‘¡Quina fera de nena!’ (1938), la comèdia de les comèdies, mentre que ‘Lluna de paper’ (1973) mostrava l’era de la Gran Depressió com si fos ‘Los viajes de Sullivan’ (1940) i altres ‘screwball comedy’ d’aquest període. Bogdanovich era una mica com François Truffaut. Tots dos pensaven que el cine era més gran que la vida i assumien que tot estava inventat. A ‘Nickelodeon’ (1976), ambientada en els temps del cinema mut, el protagonista, encarnat pel seu actor preferit, Ryan O’Neal, arribava a dir després de sortir de la projecció d’‘El naixement d’una nació’ que era impossible fer res millor. Bogdanovich es va formar de dues maneres. Una, teòrica, va ser la de crític de cine. Va començar a publicar a la revista creada per Jonas Mekas als anys 50, ‘Film Culture’. Va escriure a ‘Esquire’ i altres publicacions, va organitzar cicles al MOMA de Nova York i va cultivar meravellosament bé l’art de l’entrevista. Fruit d’això són els seus llibres de converses ‘John Ford’, ‘Fritz Lang en América’, ‘Ciudadano Welles’ i els dos volums d’‘El director es la estrella’. L’estudi del cine clàssic de Hollywood no seria avui el mateix sense aquests treballs. L’altra manera de formar-se va ser molt més pràctica, quan va entrar de noi per a tot a la companyia de sèrie B de Roger Corman. Va ser l’escola de diverses generacions –Coppola, Monte Hellman, John Sayles, Joe Dante i Jonathan Demme també van passar per aquesta experiència–. Corman els explotava a consciència, però com que en un film feien d’ajudant de direcció, en l’altre d’assistent de muntatge i en un altre de director de diàlegs, acabaven l’experiència sabent molt més de qüestions pràctiques que els ensenyaments que podien rebre a les escoles de cine. A més, Corman li va produir el seu primer llargmetratge, ‘Un héroe anda suelto’ (1968), a condició que utilitzés Boris Karloff, a qui li quedaven encara un parell de setmanes del contracte que havia firmat amb Corman. El resultat és una fascinant pel·lícula desdoblada, una que incumbeix a un psicòpata que dispara contra els vianants i una altra que gira al voltant d’una vella estrella del cine, amb clímax final en un autocine. Malgrat fer films d’aparença lleugera (‘Tots van riure’, ‘¡Qué ruina de función!’ ‘Esa cosa llamada amor’, ‘Embolic a Broadway’), amb notables excepcions (‘Saint Jack’), la trajectòria personal de Bogdanovich va estar marcada per una tragèdia: el 1981 va iniciar una relació amb la jove actriu i ‘explaymate’ Dorothy Stratten, que seria assassinada pel seu marit quan va descobrir que el volia deixar per Bogdanovich. Set anys després, el director es va casar amb la seva germana petita, Louise Stratten. Memòria viva del cine clàssic, era al darrere de la recent recuperació del film d’Orson Welles ‘Al otro lado del viento’. Va fer elegants i iròniques aparicions com actor a ‘Los Soprano’ i ‘cameos’ a ‘The good wife’. El seu últim treball va ser el documental sobre Buster Keaton ‘El gran Buster’.

Mor Peter Bogdanovich, el director rebel que va mirar enrere sense ira

Mor als 82 anys el director de ‘L’última projecció’ i ‘¿Què em passa, doctor?’, memòria vida del cine clàssic nord-americà

El més llegit