És taxatiu l’il·lustrador Benjamin Lacombe (París, 1982) quan se li pregunta sobre si la humanitat hauria d’haver après alguna lliçó d’aquesta pandèmia. «Moltes, però, ¿en traurem alguna? Hauríem d’aprendre per poder canviar. Però el problema és que no aprenem res». Ell, capaç de crear sorprenents i captivadores il·lustracions, delicades o tenebroses, tendres, evocadores i simbòliques en una obra singular després d’una altra, llibres objecte per a adults i menors, sempre de cuidadíssima edició, ha viscut en aquests dos anys de covid un repunt de prolífica creació. Per presentar els seus últims treballs ha tornat a Barcelona per Nadal, com solia fer abans del coronavirus, i s’ha sincerat amb aquest diari recordant com es va sentir a l’inici del primer confinament. «Era a Sevilla, en un taller, quan va començar. D’un dia per l’altre els avions van deixar de volar i no podia tornar a París. Van tancar els comerços, els carrers es van buidar de sobte, la gent es va amagar a casa seva... Era com una pel·lícula de ciència-ficció, vaig sentir pànic, por. Va ser un moment horrible».