2021, el gran any del musical (polític)

Així com hi ha una llegenda no escrita que diu que sempre apareix una nova versió de ‘King Kong’ en les albors d’una crisi econòmica o com a producte d’aquesta, també hi ha un altre mite cinematogràfic que ratifica que les pel·lícules musicals sorgeixen per ajudar-nos a sortir d’un moment social complicat o convuls. Pot ser que sigui una casualitat, però el musical s’ha convertit en un dels gèneres que han ajudat a definir aquesta temporada a través d’un bon grapat de propostes d’allò més diverses que s’han caracteritzat pel risc i per la seva capacitat per posar sobre la taula qüestions que entronquen amb els interessos del nostre present, amb problemes que era necessari abordar des d’una perspectiva fresca i una consciència social més reivindicativa. La intolerància, el racisme, el sexisme, el masclisme, l’homofòbia i els estigmes que provoquen s’han convertit en els temes fonamentals d’un grapat de musicals que defineixen a la perfecció el moment en què vivim. L’any va començar amb la poc convencional ‘Music’, el projecte de la cantant Sia en què s’unia l’autisme, la drogodependència i la crisi d’identitat en un drama ‘indie’ amb moments de fuga a mode de videoclips onírics i coloristes. Era tan rara que podia provocar rebuig, però tenia la particularitat d’intentar trencar els estereotips i les convencions i adaptar-los, en aquest cas, a la personalitat de l’artista. Després d’haver triomfat en ‘streaming’ durant la quarantena amb ‘Hamilton’, Lin-Manuel Miranda s’ha convertit en un dels grans protagonistes de la temporada. Al juny es va estrenar la versió cinematogràfica de la seva primera obra teatral, ‘En un barrio de Nueva York’, en què va voler parlar de racisme estructural, d’exclusió, però també de l’energia i l’esperança, els somnis i l’esperit de lluita de la comunitat llatina, dels ‘dreamers’. L’adaptació per part del director Jon M. Chu (que ja va aportar el seu estil sicalíptic a ‘Crazy Rich Asians’) i la guionista Quiara Alegria Hudes es va convertir en una autèntica explosió de coreografies de carrer lluminoses en què es va posar de manifest que a més de les cançons, dels ritmes i dels balls, l’important era el missatge: «No som invisibles, tenim veu» o «junts serem més forts». Poc després va aparèixer a Netflix ‘Vivo’, una pel·lícula d’animació amb Lin-Manuel Miranda com a doblador i compositor de la banda sonora que va demostrar que Sony Pictures Animation, després de ‘Spider-Man: un nuevo universo’ i ‘La família Mitchell contra les màquines’, semblava estar disposat a experimentar des de les entranyes del sistema, en aquest cas donant curs a Miranda per explorar les seves arrels musicals, una cosa que també s’ha encarregat de practicar a la producció de Disney ‘Encanto’, una altra pel·lícula en què es reivindica la identitat llatina i que es va beneficiar dels seus meravellosos temes, disposats a quedar ancorats en l’imaginari col·lectiu, com ja va passar amb ‘Vaina’. Finalment, fa tot just unes setmanes es va estrenar l’esperada ‘Tick, tick... Boom!’, en què Lin-Manuel Miranda es posava, per fi, darrere de la càmera per firmar la seva ‘opera prima’. Com no podia ser de cap altra manera, es tracta d’un projecte molt personal i especial, una carta d’amor en forma de ‘biopic’ lliure a un home, Jonathan Larson, que va aconseguir introduir temàtiques socials a Broadway, com el multiculturalisme, els drets de la comunitat LGTBI, les addiccions o la sida (a ‘Rent’) i que es va convertir en el pont entre Stephen Sonheim i el mateix Miranda. A ‘Tick tick... Boom!’ es parla de l’obsessió creativa, de la lluita per aconseguir els somnis des de les entranyes de la més pura marginalitat, cosa que impregna la pel·lícula de l’esperit dels ‘outsiders’. Una autèntica meravella. La nova versió de ‘Cenicienta’ protagonitzada per Camila Cabello també incloïa novetats. A més de ballar-se al ritme d’himnes pop, la fada padrina era ‘queer’ (Billy Porter), la protagonista no volia casar-se amb el príncep blau, sinó ser dissenyadora de moda, i hi havia més inclusivitat de gèneres i de races, així com un inequívoc alè feminista. Un conte de fades per a les noves generacions allunyat dels estereotips que han llastat aquestes històries a base de classisme i misogínia. A Amazon Prime Video vam poder disfrutar també de ‘Todos hablan de Jamie’, adaptació d’un musical sobre la vida d’un noi de 16 anys que vol ser ‘drag queen’ i que s’ha d’enfrontar en el seu dia a dia al ‘bullying’ i a l’assetjament sistemàtic per ser diferent. Jonathan Butterell compon una emocionant ‘coming-of-age’ amb cançons de Dan Gillespie Sells que parlen de la repressió, de la identitat i de la necessitat d’alliberar-se dels tabús. També inscrita en la delicada etapa de descobriment adolescent trobem ‘Querido Evan Hansen’, de Stephen Chbosky, que torna a indagar, com ja va fer a ‘Els avantatges de ser un marginat’, en aquest impàs juvenil com a font de totes les nostres inseguretats posteriors, en aquest cas, a través d’un altre tema de gran impacte social com és el de la salut mental. Potser ha sigut Leos Carax amb ‘Annette’ el que més hagi arriscat a l’hora de portar l’essència del musical (desconstruït) a les seves últimes circumstàncies, a través d’una partitura composta pel duo Sparks íntegrament cantada per explicar la història d’una parella a través de la qual va emergint l’ombra de la masculinitat tòxica fins que la violència masclista acaba per evidenciar la naturalesa monstruosa de l’home. L’any acaba en gran amb el ‘West Side Story’ de Steven Spielberg, en què el director recrea l’històric musical de Robert Wise des d’una perspectiva ideològica renovada que es tradueix en una racialització més gran en el repartiment, així com en la plasmació de la xenofòbia a què s’ha d’enfrontar l’emigrant en un entorn hostil, l’Amèrica del Nord d’ahir i d’avui. Enrere queden els musicals en què només triomfava la pirotècnia visual i el simple divertiment. Ara el gènere es converteix en un espai polític per parlar dels problemes que preocupen en l’actualitat en un moment en què hi ha poc lloc per a la més pura fantasia que auspiciava, per exemple, ‘El màgic d’Oz’. Fins i tot en una pel·lícula tan aparentment inofensiva com ‘¡Canta! 2’ trobem no només un discurs de superació, sinó també una crítica a l’‘establishment’ i al capitalisme que anul·la la nostra llibertat d’expressió.

2021, el gran any del musical (polític)

El gènere ha ofert aquest any una desena de propostes que han abordat els problemes del nostre temps des d’una perspectiva fresca i una consciència social més reivindicativa: la intolerància, el racisme, el sexisme, el masclisme o l’homofòbia.

El més llegit