‘Matrix resurrections’: la tornada a la vida de Neo i Trinity

Dues dècades després de l’experimentat en ‘Matrix Revolutions’, el film que tancava la trilogia, Neo ha tornat a l’aparent normalitat. Torna a ser Thomas Anderson (amb un Paul davant tindríem un bonic joc cinèfil amb el director d’‘El hilo invisible’), un brillant desenvolupador de videojocs. La més exitosa de les seves obres és, per descomptat, Matrix. L’acció arrenca amb el personatge assegut davant les seves pantalles d’ordinador, més avorrit que actiu. Va a teràpia per aclarir els successos que encara li voletegen per la ment, viscuts o somiats, i pren unes pastilles de color blau per superar l’ansietat. No sap res de la seva altra realitat, la del Neo. Però un dia topa amb una dona que li recorda una dona recordada que tampoc sap si va conèixer o va somiar. És la Trinity, per descomptat, tot i que ara es diu Tiffany, està casada i té dos fills. D’aquesta manera senzilla, atrapats a Matrix sense records, reapareixen en escena Keanu Reeves i Carrie-Anne Moss. ‘Matrix resurrections’ retorna a la pantalla personatges, situacions, imatges, sensacions i terminologia que ja havíem oblidat i que tant impacte ens va causar el 1999, quan es va estrenar ‘Matrix’. Era impossible entendre-ho tot, però l’aparell visual i alguns conceptes filosòfics resultaven tan estimulants que el film de les germanes Wachowski es va convertir en una peça essencial per als nous camins de la ciència-ficció, a més de revolucionar la tecnologia digital del moment. Després de ‘Blade runner’ (1982) i ‘Terminator 2’ (1991), ‘Matrix’ va aportar revolucionaris conceptes de disseny visual. Així que ara tornem a sentir en una pantalla com una cosa normal el terme ‘modal’, el bucle que no deixa de repetir-se, l’oscil·lació paramagnètica o el ‘déjà-vu’. Modal és la simulació que permet l’evolució d’un programa. Perquè som de nou a l’univers dels programes, les màquines intel·ligents i l’alteració de la realitat. ¿Som uns algoritmes o podem escapar a la programació?, es plantegen els protagonistes. Lana Wachowski, directora en solitari d’aquesta quarta entrega, compte amb el fet que l’espectador de ‘Matrix resurrections’ ha vist les anteriors entregues, tot i que perdre’s sense entendre-ho tot pel relat comú d’aquests films tampoc és exactament un problema. En declaracions recents, Lana parla de la paradoxa entre un model de tecnologia que d’una banda ens acosta una mica més, mentre que per l’altre ens aïlla: «El poder de la tecnologia per atrapar o limitar la nostra realitat subjectiva és un dels elements fonamentals d’aquesta quarta pel·lícula». La pandèmia voleteja d’un manera o una altra sobre el film, ja que va ser la tecnologia la que ens va permetre continuar relacionant durant els mesos més complicats de l’any passat i la que permet als protagonistes d’aquesta ficció creure en un futur millor. En un moment del film sona ‘White rabbit’, cançó del grup psicodèlic Jefferson Airplane. Últimament l’hem sentit moltes vegades, en pel·lícules com ‘Kong: L’illa calavera’ i sèries televisives com ‘The stand’ i ‘El conte de la serventa’, però aquí li va com l’anell al dit. S’hi estableixen paral·lelismes entre el consum de LSD o bolets al·lucinògens i les novel·les de Lewis Carroll sobre Alícia. També veiem en un pla la portada d’‘Alícia al país de les meravelles’. Les Wachowski van tenir molt en compte l’un i l’altre, les aventures d’Alicia a través del mirall (el Neo i els seus amics continuen travessant els miralls que separen la realitat de Matrix) i l’experiència lisèrgica (les famoses pastilles vermella i blava). Al cap i a la fi, el ‘Matrix’ original va ser un autèntic ‘trip’ audiovisual que les Wachowski han intentat continuar reproduint amb l’afegit de més i més capes de densitat argumental. El binarisme Lana i Lilly es van rebel·lar contra el binarisme de gènere i van deixar de ser Larry i Andy sotmetent-se a cirurgia de reassignació de sexe el 2008 i el 2016, respectivament. Al film original ja hi havia indicis del transgènere com a transformació en diverses línies del diàleg. Però en aquesta quarta pel·lícula aquesta dualitat continua existint. Per al nou Morfeu encarnat per Yahya Abdul-Mateen II (per les xarxes circulen teories d’allò més apassionants sobre on es troba el Morfeu original, interpretat per Larry Fishburne), les pastilles vermella i blava són opcions binàries. Prenent-ne una pots sortir de Matrix. Ingerint l’altra, et quedes allà. ‘Matrix resurrections’ torna a aquesta idea binària. O es viu dins de Matrix, sense records, sota el jou invisible de les màquines, o s’escapa a aquest control. Per arribar a això, Lana Wachowski ha ideat complexos mecanismes i originals escenaris visuals com les càmeres que conserven els cossos viscosos dels protagonistes i les màquines amb forma d’insecte que els connecten i desconnecten. ¿I què seria d’un film sobre Matrix sense els efectes ‘bullet time’? L’espectador els trobarà en seqüències capitals de ‘Matrix resurrections’. Sobre el títol d’aquesta quarta entrega també van circular diverses interpretacions, però les mateixes germanes Wachowski les han aclarit a l’explicar el perquè de la seva amistosa separació artística. Per a Lana, tornar a Matrix i retornar a la vida el Neo i la Trinity, morts al tercer film, era una manera de portar el millor possible el dol per la mort dels seus pares. Per a Lilly suposava el contrari i ho explicava d’aquesta manera: «No volia haver passat la meva transició com a dona transsexual i haver patit la pèrdua de la meva mare i el meu pare per tornar a fer una cosa que ja havia fet». Per això Lilly s’ha absentat d’aquesta resurrecció.

‘Matrix resurrections’: la tornada a la vida de Neo i Trinity

Lana Wachowski dirigeix en solitari l’esperada quarta entrega de la saga, ‘Matrix resurrections’, que s’estrena aquest dimecres

Keanu Reeves i Carrie-Anne Moss recuperen els seus personatges en una trama en què, de nou, tot consisteix a prendre una pastilla vermella o una de blava

El més llegit