‘West Side Story’ per a mil·lennistes: 5 diferències entre l’original i el ‘remake’ de Spielberg

Nova York, anys 50: dues bandes, els Sharks, d’origen porto-riqueny, i els Jets, nord-americans d’origen europeu, viuen en perpètua disputa. El conflicte sorgeix quan María (Natalie Wood), germana del cap de la colla porto-riquenya, i Tony (Richard Beymer), exmembre dels Jets, s’enamoren. Aquesta és la trama de l’històric musical ‘West Side Story’ dirigit el 1961 per Robert Wise, i sotmès ara a revisió per Steven Spielberg en un ‘remake’ que arriba aquest dimecres als cines. Malgrat que el ‘remake’ i l’original duren el mateix, Spielberg introdueix canvis (Tony és molt més alt que María, per exemple), col·loca cançons en moments diferents i manté l’equitat idiomàtica entre l’anglès dels Jets i l’espanyol dels Sharks. Aquestes són cinc diferències significatives entre la revisió de Spielberg i el clàssic de Wise, basats tots dos en el musical del mateix nom (i inspirat al seu torn en ‘Romeo i Julieta’ de William Shakespeare), amb música composta per Leonard Bernstein i llibret del recentment mort Stephen Sondheim. L’escenari des del cel L’obertura del film de Wise i Robbins encadena les diverses melodies instrumentals dels temes principals (‘Tonight’, ‘Maria’) sobre un fons dibuixat amb línies que varia de color fins que, al final, veiem que es tracta del ‘skyline’ de Nova York. Segueixen plans aeris fins a enquadrar els Jets fent petar els dits. La versió de Spielberg també comença amb plans alçats sense música, però són els d’un barri enderrocat en el qual s’especula amb els terrenys i els porto-riquenys viuen l’amenaça del desnonament. El ball al gimnàs La seqüència del ball com a confrontació entre Sharks i Jets és en un gimnàs il·luminat amb vermell al film de 1961. Allà s’enamoren Maria i Tony, filmats de manera gairebé onírica, fora de la violenta realitat que els envolta. Spielberg respecta el mateix decorat, però no hi ha intens fons vermell, la parella protagonista es besa darrere d’una grada i l’organitzador ho defineix com un experiment escolar d’integració: Spielberg està més atent al conflicte racial. Això sí, tots els joves ballen al compàs del contagiós mambo. El paper de la policia Un canvi fonamental es produeix en el personatge del tinent Schrank, el policia que intenta impedir les batalles campals entre Jets i Sharks. A la primera pel·lícula, encarnat per l’actor Simon Oakland, és un agent amb cert alè humanista, en la línia del capità de policia comprensiu d’un altre film de l’època sobre turbulències adolescents, ‘Rebel sense causa’. No obstant, al nou film, amb el rostre més disgustat de Corey Stoll, pren clar partit pels Jets i es mostra immisericordiós amb els Sharks. La baralla tràgica La seqüència fonamental està construïda de manera molt diferent, tot i que el resultat sigui el mateix. La baralla a navalla entre Bernardo i Riff es produeix a la pel·lícula de 1961 a l’aire lliure, sota un pont també d’intens color vermell. Després es barallen tots contra tots, Riff és apunyalat per Bernardo i aquest mor en mans de Tony. Spielberg ambienta l’acció en un vell magatzem de sal. Tony i Bernardo es colpegen brutalment sense que la resta hi participi. Riff entra en lliça i la tràgica conseqüència és la mateixa. Ja res serà igual. Rita Moreno en dos papers L’única intèrpret porto-riquenya de les dues versions és Rita Moreno, que va encarnar Anita a la pel·lícula de 1961. Natalie Wood (María) era d’origen ucraïnès, George Chakiris (Bernardo) de família grega i José De Vega (Chino) filipí. A la de Spielberg, Rachel Zegler (María) té mare colombiana i David Alvárez (Bernardo) és d’origen cubà. Ariana De Bose (Anita) té remota sang porto-riquenya. Moreno, també productora executiva del segon film, substitueix el propietari masculí de la botiga on treballa Tony.

El més llegit