Crítica de ‘Los extraños’: casa presa

L’escriptura de Jon Bilbao (Ribadesella, 1972) postula una mirada sobre la realitat des de la distància que, en ocasions, la literatura de gènere li proporciona. Una distància que pivota sovint en el que té de real l’irreal i viceversa. Una literatura, per tant, que se sosté en la pulsió que els contrastos, els matisos i les inestabilitats proporcionen a l’escriptor. A ‘Los extraños’ els elements que acoblen la ficció són un embaràs no planificat, teletreball rutinari, la casa familiar on viuen Jon i Katharina –personatges que ja havien aparegut a ‘Basilisco’–, la desídia d’una relació que sembla que va cap a un final brusc i una inquietant reunió d’ufòlegs a la recerca d’ovnis. La suposada normalitat de la vida de parella de Jon i Katharina es veu sobtadament trastornada per la irrupció d’un cosí llunyà, Markel, i la seva inquietant assistenta, Virginia, personatges sobre qui Bilbao sembla voler construir un mapa de l’inexplicable. Amb aquests breus elements Bilbao entrega una ‘nouvelle’ extremadament conscient del que pretén: marcar el temps irracional d’unes escenes quotidianes i plantejar un marc ordinari que canvia a extraordinari només si ho entenem com la presència desbordant que s’imposa en la mateixa escriptura. És d’aquesta manera que Bilbao acobla el que s’ha dit amb els buits que el lector, si vol, omplirà. L’omissió per part del narrador dels elements que podrien explicar les constants estranyeses que genera la narració són, però, capitals perquè el llibre funcioni. Sobre aquest silenci feliçment no resolt, que en més d’una ocasió remet al paradigmàtic conte de Julio Cortázar ‘Casa tomada’, construeix Bilbao aquest llibre. Mà ferma L’impuls imaginatiu de ‘Los extraños’ parteix d’una cita de molt a l’inici: «L’escriptura prolonga l’experiència». Una experiència relatada aquí no a la recerca d’un sol sentit, sinó més aviat del contrast i el matís que se li suposa. Perquè la tensió, la comunicabilitat i incomunicabilitat i la nostàlgia que habita en aquest llibre són qüestions que es deriven d’un ús del llenguatge que s’imposa com a forma simbòlica que calla més del que diu. Per això el joc amb les identitats és també doble, dual, i busca penetrar en el silenci que li és propi a tot diàleg. En això Bilbao escriu amb mà ferma i mestra. La solidesa de ‘Los extraños’ no resideix tant en el desconcert que la història narra, sinó en la fragilitat de les coordenades vitals en les quals habiten els seus personatges i que obliguen el lector a reconsiderar el títol, la interpretació del qual no arriba només a allò evident (són estranys els que venen de fora per trencar l’assossegat món dels residents amb la intenció no velada de prendre la casa), sinó també i sobretot perquè arriba a Jon i Katharina, veritables estranys l’un per a l’altre i per a si mateixos.

Crítica de ‘Los extraños’: casa presa

Jon Bilbao construeix una novel·la breu plena d’estranyeses en la qual els silencis resulten fonamentals

El més llegit