Serrat es retira dels escenaris: nou episodi del final de l’era dels cantautors

Joan Manuel Serrat posa data a la seva retirada com a artista d’escenari: s’acomiadarà del públic el 23 de desembre del 2022 al barceloní Palau Sant Jordi, última nit d’una gira, ‘El vicio de cantar 1965-2022’, que arrencarà a finals d’abril al Beacon Theater, de Nova York, i amb la qual recorrerà tant Espanya com les Amèriques. Expedició que apel·larà a aquests 57 anys de trajectòria en què Serrat ha deixat una estela imperial com a creador de cançons, casant la poesia i la música popular, i connectant d’una manera transversal amb la sensibilitat de diverses generacions. Serrat es retira de l’escena, però deixa oberta la porta a continuar component i gravant, tal com precisa a l’entrevista concedida a ‘El País’, en què anuncia els seus plans i els situa, en primer terme, en el context de la pandèmia. «El que he decidit és acomiadar-me en persona. No em va agradar sentir-me acomiadat per una plaga», explica el cantautor, que apunta a «la necessitat de recuperar la vida familiar» i de «complir qüestions íntimes i necessàries». Sobre aquest horitzó pròxim, precisa: «Tocaré i compondré a casa, és possible que gravi un disc. Però no tornaré als escenaris. I m’acomiadaré no a la francesa, sinó com correspon». Distanciat pels esdeveniments Els últims concerts, per ara, de Serrat (que el 27 de desembre farà 78 anys) són els que va oferir amb Sabina en la gira ‘No hay dos sin tres’, que va quedar bruscament interrompuda després de la caiguda del cantautor de Jaén a l’escenari del madrileny Wizink Center, el 12 de febrer del 2020. A aquesta incidència s’hi va sumar setmanes després la paralització precipitada per la Covid-19. «Les dificultats van anar distanciant-me», apunta Serrat en l’entrevista. Per ara no hi ha més detalls sobre les ciutats i les dates que cobrirà el ‘tour’, que arribarà «després d’una inactivitat forçosa, obligada per la pandèmia», assenyala el comunicat difós per la promotora The Project i per Sony Music, que destaca la voluntat de l’artista d’«acomiadar-se personalment del públic amb qui ha compartit vida i cançons durant més de mig segle». En aquest temps, Serrat va desenvolupar una trajectòria com a trobador circumscrit primer en l’àmbit de la Nova Cançó, a partir del seu ingrés, el 1965, com a 13è membre d’Els Setze Jutges, col·lectiu consagrat a la dinamització de la cançó en català en ple franquisme. Allà cal situar el seu primer disc, l’epé de quatre cançons encapçalat pel tema ‘Una guitarra’, i clàssics primerencs com ‘Me’n vaig a peu’, ‘Paraules d’amor’ i ‘Cançó de matinada’ (tema que va ser número 1 a Espanya el 1967). S’esbossava la pinzellada sensible i costumista, amb certa inclinació pel personatge secundari: el drapaire, la tieta, els firaires d’‘Els titelles’. Després arribaria el pas al castellà i el maridatge poètic (Antonio Machado, Miguel Hernández), així com el popular àlbum ‘Mediterráneo’ (1971), episodis que van reforçar la seva projecció a l’audiència del conjunt d’Espanya i de Llatinoamèrica, llaurant forts vincles en països com l’Argentina, Xile i Mèxic. Els terminis finits La gira amb què, el 2019, va celebrar els poders de ‘Mediterráneo’, 47 anys després de la seva edició (i sense esperar, per tant, una efemèride rodona), va deixar anar el missatge que «el termini cada vegada es va escurçant més», com va apuntar en la roda de premsa de presentació. «El que abans semblava infinit, la vida s’ha dedicat a demostrar-me que és finit i summament delicat», va assenyalar llavors. Aquell mateix any, reflexionant sobre la hipòtesi de la retirada en el documental ‘Maria del Mar’ (de Joan López Lloret, sobre Maria del Mar Bonet), Serrat donava llargues acollint-se a la idea que «si deixes de pedalar caus de la bici», si bé afegia dos requisits: «El suport de la gent i que jo segueixi estant en condicions per fer les coses, perquè si falla alguna cosa d’això, llavors ja s’ha acabat». La retirada escènica de Serrat bé pot donar aliment a la lectura del final d’una era, aquella en què una generació de cantautors es va establir com a referent central de la vida cultural i cívica, ja des de les raneres del franquisme fins a l’era moderna. Abans que Serrat, han baixat de l’escenari en els últims temps Lluís Llach (2007, tot i que pròximament, el 18 de desembre, actuarà excepcionalment al Sant Jordi) i Raimon (2017), i aquests dies s’està acomiadant un altre històric, l’extremeny Pablo Guerrero. També Sisa en va baixar discretament el 2016. En paral·lel, ens van deixar figures de capçalera com Mikel Laboa, Labordeta i, més recentment, Luis Eduardo Aute. En actiu estan Amancio Prada, Benito Lertxundi i Víctor Manuel i Ana Belén. Dels Jutges que un dia van acompanyar Serrat, continuen omplint sales Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet. I a la talaia generacional, el degà dels trobadors, Paco Ibáñez, amb els seus 87 anys complerts fa uns dies. Cadascun d’ells, atenent les seves raons íntimes per obrar d’una manera o d’una altra, gestionant amb llibertat el seu vincle amb aquest «vici de cantar» amb què ara Serrat desitja agafar distància.

Serrat es retira dels escenaris: nou episodi del final de l’era dels cantautors

L’artista oferirà una gira de comiat el 2022 que culminarà el 23 de desembre al Palau Sant Jordi, si bé deixa la porta oberta a gravar un disc

El més llegit