Serrat, de l’A d’acràcia a la Z de Zanfonía

Acràcia. El país llibertari al qual al·ludeix en la seva primerenca ‘Cançó per a a Salvat-Papasseit’, composició en què anuncia la seva voluntat de no allistar-se «sota cap bandera» i de convertir-se en el «glossador» de la «divina acràcia». Una declaració de principis i una picada d’ullet al seu pare, Josep Serrat, que va estar afiliat a l’anarquista CNT. Belchite. El poble natal de la seva mare, Ángeles Teresa, a Aragó, martiritzat pels bombardejos de la Guerra Civil. El seu espectre, i el de la generació que es va obrir pas en la postguerra i que va haver d’emigrar, conjugada sobretot a través d’una figura femenina, s’intueix colant-se entre les estrofes de ‘Cançó de bressol’. Desheretats. Personatges que abunden en la lírica serratiana. Figures que queden fora del focus i per les quals sentia debilitat en els seus temps més juvenils: de la figura familiar de ‘La tieta’ a la prostituta solitària de ‘La Carmeta’ passant per ‘El drapaire’ i la ‘Balada per a un trobador’. Exili. Estada prolongada a la qual es va veure abocat després de pronunciar-se contra els últims afusellaments del franquisme, el setembre de 1975, declaracions que li van costar un procés d’injúries a l’Estat. Mèxic el va acollir durant 11 mesos, i l’àlbum ‘... para piel de manzana’ va quedar afectat al distribuir-se amb dificultats a Espanya. Florida Park. En aquesta sala madrilenya va presentar Serrat, el 1969, el seu disc sobre poemes de Machado, i el cantautor va arribar a regentar-la durant un temps junt amb el seu mànager, José María Lasso de la Vega, i el Duo Dinámico. El 2005, va acollir una festa en honor a l’edició del segon volum del disc d’homenatge ‘Serrat... ¡eres único!’ que va comptar amb la presència del llavors president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Gran Rex. El teatre de Buenos Aires que l’ha acollit repetidament i on ha segellat nits memorables. La relació de Serrat amb l’Argentina mereixeria un diccionari propi. La seva primera visita va ser el 1969 i hi va viure dies de retrobament apassionat als 80, després de la dictadura. Com a mostra de la seva encara gran tirada: aquesta tardor ha omplert el Gran Rex (capacitat: 3.262 persones) fins a 11 nits. Helena Aquest nom de dona dona títol a una composició de tall brelià, reflex d’un amor perdut i impossible, inclosa al disc ‘Per al meu amic’ (1973). Un de molts que s’han convertit en cançons de Serrat, juntament amb Marta, Edurne, Irene, Lucía i Penélope. Intimitat. Un luxe que ha aconseguit conservar malgrat la seva condició de celebritat. Els seus paràmetres familiars són coneguts (casat amb Candela Tiffon el 1978, té tres fills, Manuel o ‘Queco’, Maria i Candela, i quatre nets), però s’ho ha arreglat per mantenir fora de perill la seva esfera privada. Jutges. Els summes sacerdots de la Nova Cançó, Els Setze Jutges, als quals es va unir el 1965 amb el número 13 al dorsal. Sota el seu paraigua va publicar aquell any el seu primer disc, l’epé encapçalat per la cançó ‘Una guitarra’. Tres dècades més tard, Serrat rendiria homenatge a la Nova Cançó en el seu conjunt amb el doble àlbum ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’. Kubala, Ladislau. El llegendari futbolista del Barça (1927-2002) va ser el seu gran ídol infantil, i Serrat el va immortalitzar en la cançó titulada amb el seu cognom, en la qual lloa la seva destresa amb la pilota. Per molt Pelé, Maradona o Di Stéfano, diu, no hi ha ningú com l’hongarès. «Visca el coneixement / i l’alegria del joc / adornada amb un toc / de fantasia». Llengua. Dues són les utilitzades per Serrat en la seva obra: el castellà heretat de la seva mare i el català transmès pel seu pare. Totes dues s’alternaran a partir del polèmic episodi d’Eurovisió-68, quan el seu ‘La, la, la’ en català va ser vetat pel franquisme. A partir dels 90 el gruix de la seva obra es decantarà pel castellà. Però fins i tot avui, en països com l’Argentina i Xile se sap de l’existència de la llengua catalana en part gràcies a Serrat. ‘Mediterráneo’. La cançó i l’àlbum del mateix títol (1971), cuinats a cavall de Calella de Palafrugell, Cala d’Or (Mallorca) i Mojácar (Almeria), però també l’espai tan geogràfic com mental que representa, i a l’ombra del qual arriba amb claredat fins al seu últim disc en català, ‘Mô’ (2006), homenatge a l’illa de Menorca. Natura. Les pinzellades descriptives de mars, muntanyes i paisatges amaren tota la seva obra. Cançons que avui poden ser llegides en clau ecològica, com ‘Pare’, ‘Plany al mar’, ‘El hombre y el agua’ i la mateixa ‘Mediterráneo’, en la qual acaba somiant fondre’s «‘entre la playa y el cielo’», donant «‘verde a los pinos y amarillo a la genista’». Poble. La discreció quotidiana i el costumisme de la vida rural acompanyen moltes de les seves composicions, començant per la juvenil ‘Cançó de matinada’, que descriu amb evocadora pulcritud el despertar matutí d’una petita localitat ancorada en les seves rutines ancestrals. Una prodigiosa peça en català que el 1967 va ser número 1 en vendes a tot Espanya. ‘Pueblo blanco’ és una altra mostra d’aquesta sensibilitat. ‘Qué bonito es Badalona’. Cançó de l’àlbum ‘1978’ en la qual, a ritme de pasdoble, Serrat desgrana un sarcàstic piropo a la ciutat, en el qual carrers, places i estàtues s’alternen amb «‘ese perro muerto en la cuneta’» i «‘esos albañiles en samarreta’». El partit ultra Plataforma X Catalunya la va utilitzar en un espot de les municipals del 2011, la qual cosa va causar la intervenció de Serrat i els seus advocats, que en van forçar la retirada. Ros-Marbà, Antoni. Amagat primer darrere del pseudònim de Marc Blond, i després amb el seu propi nom, el director d’orquestra i compositor va acompanyar les seves primeres gravacions, als anys 60. Al llarg de la seva discografia, el cantautor ha comptat amb còmplices destacats: de Salvador Gratacòs i Lleó Borrell a Juan Carlos Calderón, Josep Maria Bardagí, Manel Camp i Josep Mas ‘Kitflus’, passant pel més present i durador de tots, Ricard Miralles, sovint considerat l’arquitecte del so de Serrat. Temps. La memòria i el pas dels anys embolcallen de suau melancolia cançons com ‘Temps era temps’, reflex de la infància amb picades d’ullet a ‘Lo toma o lo deja’ i a les coples de Quintero, León i Quiroga; la irònica ‘Carta pòstuma a Helena Francis’ i les imatges de pel·lícula de ‘Los fantasmas del Roxy’, «‘cine de reestreno preferente que iluminaba la plaza Lesseps’», inspirades en el conte de Juan Marsé. Utopia. Títol del disc publicat el 1992, una obra amb què, enmig dels fastos olímpics, Serrat, si bé va portar la torxa pels carrers de Barcelona, semblava trobar-se en un altre lloc: contingut, experimental i oníric, a la recerca d’una altra classe de somni col·lectiu. Arranjaments de Kitflus, sintetitzadors i descreguts missatges postmoderns: «Carlos Marx está muerto y enterrado». Versos. Els d’alguns grans poetes han contribuït a donar esplendor a la seva obra inspirant fins i tot àlbums complets. Hi tenim ‘Dedicado a Antonio Machado, poeta’ (1969), ‘Miguel Hernández’ (1972), ‘Res no és mesquí’ (1977), amb textos de Joan Salvat-Papasseit, i l’acostament a l’uruguaià Mario Benedetti de ‘El sur también existe’ (1985). Wad-Ras. A la presó de dones barcelonina va cantar Serrat el 25 de juny de 1984. A més de cançons conegudes del seu repertori, com ‘Para la libertad’, ‘La tieta’ i ‘Tu nombre me sabe a yerba’, va sorprendre amb un assalt a ‘Porompompero’, de Manolo Escobar, que va esvalotar les recluses. Xenofòbia. Sentiment de fòbia a l’estranger que Serrat ha combatut en cançons com ‘Salam Rashid’, de l’àlbum ‘Material sensible’ (1989). Una lletra que anticipa el fenomen de la immigració i que va firmar amb el desaparegut Joan Barril. Yupanqui, Atahualpa. El trobador argentí (1908-92), autor de clàssics com ‘Los ejes de mi carreta’, és un dels creadors més influents en l’obra de Serrat, juntament amb cantautors francòfons com Brassens, Brel i Trenet. Excepcionalment ha interpretat cançons seves, com ‘El payador perseguido’ i ‘Milonga del solitario’. Zanfonía. A més d’un instrument de la família de la corda fregada (en català, samfoina o viola de roda), és el nom de l’estudi on Serrat va gravar discos com ara ‘Sombras de la China’ (1998) i ‘Cansiones’ (2000) i del segell discogràfic en què va participar junt amb músics com ara Carles Benavent i Joan Albert Amargós. Entre els seus llançaments, els d’artistes com Paul Fuster, Toti Soler amb Ester Formosa i el disc swing de Loquillo, ‘Nueve tragos’.

Serrat, de l’A d’acràcia a la Z de Zanfonía

El cantautor ha desenvolupat un immens imaginari ple de referents culturals, històrics, ideològics i sentimentals

El més llegit