Desconeixia jo que Mark Zuckerberg era poeta o teòric de la cosa poètica. Ara resulta que, abandonada tota esperança en el vers i sense encomanar-se ni a la postpoesia maièutica ni al postvers virtual, el milionari i filantrop del Chip i Chop apareix com un guardià rescatador i ens mostra la seva última invenció: el metavers. Imagino que amb gran domini de l’algoritme –quina altra cosa és la poesia sinó una cosa de ritme–, de l’aritmètrica i de la cadena tròfica, estròfica i cataestròfica en la qual ell es queda al final, per al seu pap i per al seu sarró, amb les substàncies nutritives de tota la comunitat biològica.