Maria Rodés i La Estrella de David canten a la paciència i el sacrifici en temps de poliamor

L’amistat va fer que Maria Rodés i David Rodríguez es veiessin component cançons a quatre mans i decantant-se, sense pensar-ho gaire, per una temàtica que potser anava a contracorrent: «L’exaltació de la paciència en l’amor, d’aguantar carros i carretes, això que es porta tan poc en l’actualitat», explica ell a propòsit d’aquest àlbum anomenat ‘Contigo’, que recorre la relació de parella des de l’il·lusionisme inicial fins al, segons sembla, inevitable divorci. ‘Contigo’ conté un cançoner simpàtic i sentit, sense distanciaments sarcàstics, amb esveltes solucions melòdiques ressaltades per un tractament sonor que mira sense embuts cap al country, amb la seva mandolina, el seu ‘lap steel’ i els seus violins campestres. És el despert debut d’aquest tàndem creat per sengles catalans a Madrid: Rodés, cantautora de Cabrera de Mar, i Rodríguez, músic i productor de Sant Feliu de Llobregat, que en els 90 es va prodigar com a artificier ‘indie’ (Bach is Dead, Beef) i que des de fa més d’una dècada exerceix com a copilot de La Bien Querida. Ni a favor ni en contra ¿Un disc de sonoritat extemporània per parlar-nos d’una manera antiga d’entendre l’amor? «Més que antic, això nostre és estrany, perquè ningú defensa ja l’amor romàntic», mussita, a títol informatiu, sense to acusatori, Maria Rodés, a qui li va semblar bona idea estirar el fil conceptual del seu primer fruit conjunt, ‘Hacer el amor’, que obre el disc. «És un tema més de David que meu, i neix de posar l’ull en el contrari del que ara està en auge, el poliamor, reivindicant aquesta idea de l’amor a llarg termini i del sacrifici que de vegades implica la relació de parella», explica. «Més que res per balancejar una mica», afegeix. «Perquè no volem ser abanderats de res, i no estem ni a favor ni en contra del poliamor». Quan van elaborar les cançons «no havia sortit encara aquest debat entorn del poliamor d’Ana Iris Simón», observa David Rodríguez, i en qualsevol cas van projectar en els textos el seu ascendent educatiu. «Potser, algú de 20 anys ja no es planteja això de l’amor per a tota la vida, però nosaltres encara tenim aquesta educació», concedeix Maria Rodés. Tot i que el disc transiti ports tan dolços com el molt pop ‘Venga va’, amb cita a Eurovisió i tot («una cançó que vaig fer per a un casament, la va cantar allà Amaia i la vaig recuperar per al disc», informa David Rodríguez), res evita que el repertori acabi amb una bona patacada: tanca l’àlbum ‘Nos vamos a divorciar’, balada fatalista, potser una mica alliberadora, on tots dos ajunten les seves veus en versos com «Mañana tú no estarás / Y el mundo se acabará / Ahora vendrá otro mejor”, embolcallats en radiants acords majors. «Perquè, tot i que reivindiquem una idea, al final la nostra experiència s’imposa i per això tot queda en un divorci», il·lustra Rodés. «Feliç, però divorci». Exigències diferents Tots dos es van trobar embolicant les cançons en aquests elements country després de descartar «alguna idea més moderneta», revela Rodríguez, en la qual no es van acabar de veure. Es van adonar que podien treure partit de les dinàmiques pop, «molt senzilles», jugant amb les dues veus, «noia i noi», com en tants diàlegs propis del country. Una tradició, apunta, en la qual «ella gairebé sempre canta millor que ell», i posa com a exemples Dolly Parton davant Willie Nelson. Matèria de debat. «A elles se’ls sol exigir que cantin millor», afirma, opinió a què s’acull Rodés. «A Espanya això es veu molt: hi ha una exigència estètica més gran en la dona en tot, fins i tot en això». Diuen estar poc al corrent de duets moderns tipus She & Him, tot i que ella esmenta Bonnie ‘Prince’ Billy. «Aquests discos de country en els quals hi ha intervencions femenines importants». Tot i que tots dos han produït o coproduït àlbums, van preferir posar-se en mans d’un tercer, Sergio Pérez (Svper, Joe Crepúsculo), que al seu torn va portar quatre músics: Alberto Martínez del Río (guitarrista d’orquestres de ball), Marc López Hortet (bateria de Medalla), el seu sogre Gabriel della Villa (banjo) i el cunyat de Rodríguez, Joan Díez (violí). Delegar era la millor opció, estimen tots dos. «Com a músic soc bastant limitat», al·lega David Rodríguez. «Alberto és un musicàs i els seus solos no puc fer-los». I es mirava de «buscar una sonoritat nova», allunyada dels seus respectius projectes. Acústics, no; festivals, sí Però no hi ha plans definits per portar ‘Contigo’ als escenaris. Descarten presentar-lo en format reduït, a dues guitarres acústiques. «Això seria desvirtuar-lo», adverteix David Rodríguez. Però estaran atents a si «algun festival proposa presentar el disc en condicions», comenta Rodés, que diu disposar d’un nou disc propi ja gravat «per treure no sé quan». També ell apunta a un àlbum de La Bien Querida («el que em dona menjar») i un altre amb Junco i Diamante, la seva aliança amb Joe Crepúsculo. I, des de Madrid, miren a Catalunya amb sentiments enfrontats. «Quan torno a Sant Feliu, cada vegada em sento més aliè a allò, perquè la gent ha canviat, i la ciutat la fa la gent», reflexiona David Rodríguez, ‘exiliat’ des de fa anys, en contrast amb la mirada de Rodés. «Quan vius fora et tornes més d’on ets, i ara entenc més el que és ser català: tinc certa nostàlgia, trobo a faltar coses que abans no tenia presents i sento una mica que la terra em crida».

El més llegit