Francisco Contreras, més conegut com Niño de Elche, i Israel Galván són ànimes bessones. La seva manera d’entendre el flamenc com un art de soca-rel, radical i lliure els ha fet col·laborar junts en més d’una ocasió. Aquest dissabte presenten al Temporada Alta ‘Mellizo doble’, un espectacle diferent que reinterpreta la tradició amb una proposta minimalista d’art sense fronteres. No necessiten cap acompanyament. El cantaor i el bailaor més atrevits exploren nous territoris del cant i el ball amb total llibertat. Ells, que ja han deixat veure els esclats de la seva increïble connexió en espectacles com ‘Coplas mecánicas’, vist al Sonar i al Festival Grec del 2018, explicaran en quin punt es troben ara al Teatre Municipal de Girona.

Tots dos són vells coneguts del festival però no havien coincidit en escena a Girona, on estrenen l’espectacle a Catalunya. «Teníem ganes de tornar a aquest clima del tablao antic però amb el nostre llenguatge, utilitzant tot el cos. Tenim el nostre propi llenguatge. No ens disfressem», afirma Galván. «És el flamenc més essencial i més radical perquè tant Isra com jo partim de l’arrel flamenca encara que els flamencs ni se n’adonin. Molts diuen que això nostre és avantguarda. Per a nosaltres és clàssic. És una paradoxa», afegeix Contreras. La seva última proposta és tan essencial com sorprenent però en el fons fan allò de sempre, el que més els agrada: jugar i experimentar.

Tot i que no hi ha llaços de sang entre tots dos, senten que es coneixen de tota la vida. «Som germans, tot i que de vegades ell és el meu pare», diu Niño de Elche. «Som el fill, l’un de l’altre, ens cuidem i ens desdoblem. També som el mirall de l’altre. Isra és el meu referent. M’agradaria cantar com ell balla. Pot semblar estrany però no ho és perquè està ple de so».

Per a tots dos l’important és deixar sortir allò que porten dins. «Per a nosaltres el flamenc és divertit, jocós. És un espai d’alliberament per jugar, per improvisar», diu el versàtil cantaor, amant de la poesia. «Jo sento que això nostre és un pas a dos en el qual tots dos ballem, dialoguem». També sonen com si fossin instruments. «Cantar no és tot el que surt de la boca. Isra pot cantar amb un dit», indica Paco. Guitarra, calaix i altres instruments que no s’estudien al Conservatori com el ferro, la terra i les pedres serveixen per elaborar un so que per a ells és tan o més flamenc que el de les castanyoles. A l’hora d’assajar, tampoc segueixen el patró establert. Prefereixen veure què sorgeix. Aquest és el repte de ‘Mellizo doble’, on tot ha de fluir a partir de la connexió entre dos artistes que han revolucionat el flamenc.