Ja coneixíem la francofília de l’escriptor britànic Julian Barnes, que va saltar a la fama amb la seva original aproximació al pare de Madame Bovary, ‘El lloro de Flaubert’ (1984). Després vindrien altres novel·les amb la mirada posada al ‘fin-de-siècle’ efervescent, com per exemple ‘Nivells de vida’, en què ja apareixia Sarah Bernhardt. La incombustible actriu torna a treure el nas en aquesta última entrega gal·la: ‘L’home de la bata vermella’ (Angle/Anagrama). Aquí Barnes es fixa en un trio format per dos aristòcrates –el comte Robert de Montesquiou, poeta i famós per les seves excentricitats, i el príncep Edmond de Polignac, músic i mecenes (després del seu matrimoni amb la rica americana Winnaretta Singer)– i un burgès, Samuel Pozzi, ginecòleg excepcional, per les mans del qual va passar la flor i nata de la Belle Époque. El trio en qüestió viatja l’estiu del 1885 a Londres, on el mateix Henry James els fa de cicerone. ‘L’home de la bata vermella’ és Pozzi, que va ser retratat amb aquesta teatral vestimenta per John Singer Sargent el 1881. No obstant, no es pot dir que sigui el protagonista del llibre, sinó més aviat el pretext per fer desfilar tota una sèrie de personatges variats en un quadro impressionista, fet de digressions, anècdotes i anàlisis literàries d’obres clau, com ‘À rebours’.