Quan els Beatles van entrar als estudis cinematogràfics de Twickenham el 4 de setembre del 1968 per gravar els vídeos promocionals de ‘Hey Jude’ i ‘Revolution’ a les ordres del realitzador Michael Lindsay-Hogg, eren ja un grup altament inestable, assetjat per la caòtica marxa dels seus negocis i corcat per les discrepàncies internes. La tàctica utilitzada per defugir aquests problemes durant la recent confecció de l’anomenat ‘Àlbum blanc’ (renunciar a treballar com una unitat i impulsar els esforços individuals) havia donat com a resultat un estimable elapé doble, però no semblava tenir molt recorregut. La pujada experimentada durant la filmació del vídeo de ‘Hey Jude’ davant 300 espectadors (el més semblant a una actuació amb públic que havien fet en més de dos anys) va portar Paul McCartney, convertit de facto en el director musical de la banda davant la incompareixença dels seus companys, a fantasiejar amb la idea que una tornada als escenaris els obriria nous horitzons i contribuiria a recompondre la cohesió del grup. El projecte, secundat en principi pel volàtil John Lennon, va acabar fent aigües després de col·lidir amb un iceberg anomenat realitat, però tot aquest procés va deixar com a llegat més de 50 hores de filmacions que, tal com revela la docusèrie de Peter Jackson ‘Get back’, tanquen moltes històries més enllà de la crònica oficial d’un gloriós naufragi.