Philip Hoare, Durero, la balena, la mortalitat i molt més

Quan el britànic Philip Hoare (Southampton, 1958), abillat amb la seva habitual samarreta de ratlles vermelles i negres, a joc amb els mitjons, visibles sota les bermudes, arriba a l’entrevista a mig matí porta ja tres capbussons a l’esquena a les aigües de la platja de la Mar Bella de Barcelona. La primera vegada, encara de nit. «Amb la lluna i les estrelles, i després mentre sortia el sol. És meravellós i increïble que passi tots els dies. ¡L’aigua estava fantàstica! A Anglaterra és molt més freda. És igual a quina part del món vagis, sempre hi ha una comunitat de gent que, com jo, adora el mar. El mar forma part de tu». I dels seus sorprenents, captivadors i inclassificables assajos, com el supervendes ‘Leviatán o la ballena’ (2009), ‘El mar interior’, ‘El alma del mar’ i, ara, ‘Alberto y la ballena. Durero y cómo el arte imagina nuestro mundo’ (Ático de los Libros). De nou amb el seu particular estil, connectant i enllaçant experiències, notes de viatge, records i sensacions amb història natural, de l’art, ciència i cultura, i reflexionant sobre l’extinció, Hoare s’acosta a Durero (1471-1528), el genial i modern artista del Renaixement alemany, per tornar a nedar, literalment al costat de la balena, com explica en un moment del llibre. Hi descriu una escena a l’Índic: capbussat i envoltat de 150 catxalots mentre són atacats per un grup d’orques (entre les moltes imatges que inclou el llibre no falten dues fotos de l’episodi). La cosa no va acabar en drama, però confessa el singular escriptor que sí que s’ha sentit en perill al mar. «Va ser a Brighton, nedant a la costa sud d’Anglaterra. Vaig sentir que perdia el control, que el mar se m’emportava i no podria tornar a la vora. Es veia un rètol d’una botiga de ‘fish and chips’ i vaig pensar en com seria d’irònic morir allà. Soc conscient de la meva mortalitat quan entro al mar, per això ho faig. M’agrada que em recordin la meva mortalitat, tot i que no soc estúpid ni em poso en situacions de perill, però el mar és un element perillós. Per a mi nedar és el meu art, no és un esport, té alguna cosa de meditació». La mort de la mare Escoltant-lo es comprenen algunes de les pàgines més sinceres que el lector trobarà a ‘Alberto y la ballena’, on Hoare connecta el relat que fa Durero de la mort de la seva mare en una inscripció en un dels seus autoretrats, amb el de la seva, recordant com va haver de demanar a l’hospital que la desconnectessin de la màquina. «Vaig sentir una gran pena. Encara avui no sé si vaig fer el correcte. Segur que Durero va sentir una cosa similar. La meva mare va estar una setmana inconscient a l’hospital i va despertar per morir. Va morir als meus braços. Vaig sentir llavors que s’alliberava d’un pes. Després de la seva mort me’n vaig anar al mar i vaig nedar. Era un dia d’octubre assolellat, amb un cel molt bonic, i em vaig sentir alliberat. Sempre havia pensat què sentiria al morir la meva mare i quan va passar vaig sentir aquest alliberament. Em va ensenyar com és morir i em va fer conscient que ens passarà a tots, em va recordar que tots passarem per això. A l’experimentar-ho vaig riure i vaig ser feliç». Al llibre, Hoare és capaç de traçar llaços entre els cetacis i Durero no només amb l’imprescindible Herman Melville i el seu ‘Moby Dick’, sinó també amb Goethe, la poeta Marianne Moore, el Nobel Thomas Mann i els seus fills, Shakespeare, Lutero, el monjo medieval Albertus Magnus (el primer que va documentar balenes) i fins i tot David Bowie, per citar-ne només alguns d’il·lustres. La balena i la malària La connexió de Durero i el cetaci es remunta a 1521, quan el pintor va abandonar el seu Nuremberg natal per allunyar-se de la pesta. Es va dirigir cap al mar, als Països Baixos. Havia mort el seu mecenes, l’emperador Maximilià I, i sabia que allà viatjaria el seu successor, Carles, de qui potser podria obtenir nous favors reals. Havia sentit que a la costa de Zelanda hi havia les restes d’una balena i va voler veure-la per pintar-la, com faria amb els seus naturalistes gravats i dibuixos d’un rinoceront cuirassat, una llebre o una morsa, allunyats de les imatges terrorífiques que poblaven l’Edat Mitjana. Però el barco amb què viatjava va estar a punt de naufragar i ell, a prop de morir. A l’arribar, la tempesta havia tornat el cos del cetaci al mar. Va ser allà on probablement va contraure lamalària. La seva salut mai es va recuperar i va morir set anys després, als 56. Ja al 1500, amb les seves obres també ens parla de l’extinció per l’efecte que té l’ésser humà sobre la naturalesa Philip Hoare Durero va patir malsons amb la pesta, els cometes i el diluvi –grans aiguats que queien del cel, pluja vermella com la sang. «Sí, tenia somnis i visions. I li preocupava el futur: la plaga, les inundacions... coses que també ens preocupen avui, amb tantes coses apocalíptiques. I, a través del rinoceront, la morsa, la llebre... també ens parla de l’extinció per l’efecte que té l’ésser humà sobre la naturalesa. L’any 1500, a l’Antropocè, és quan l’ésser humà va començar a deixar la seva empremta sobre la naturalesa i Durero ja era llavors conscient de la nostra acció depredadora. Però també creia que l’art podia salvar-nos i a les seves obres s’imagina el futur d’aquest art, tot i que no sap com serà. I plasma aquestes visions on entrellaça art i ciència. Observa la naturalesa, els animals i les plantes, i la representa. I a les seves obres atura el temps i fa que ens enfrontem al que els éssers humans li fem a la naturalesa, l’estem matant. L’herba de fa 500 anys ens fa pensar en el clima de llavors i en el canvi climàtic d’avui. La llebre, en allò que li ha passat a aquest animal. Els fa immortals, fa que ens sobrevisquin, però la ironia és que molts dels que va dibuixar no ens sobreviuran perquè s’estan extingint, com el rinoceront i la foca». Durero, que va dissenyar la seva pròpia tipografia, va planejar ciutats, va dissenyar joies, va compondre música i va escriure poesia, va crear obres famoses com ‘Melancolia’, ‘Adam i Eva’ o ‘El Cavaller, la Mort i el Diable’ i va tenir molt de visionari. «Va ser el primer artista que utilitza el gravat, sabedor que seran imatges poderoses que li sobreviurien perquè continuarien imprimint-se després de la seva mort i que així el seu art podria viatjar per tot el món. Les seves xilografies es van vendre per milers i van ser una revolució que va canviar la concepció de l’art a Occident». En la ment deixen empremta també els seus autoretrats. Un d’ells, de 1500, que mostra els seus dits contracturats, connecta directament amb Hoare, que ensenya les seves pròpies mans, operades, com deixa constància al llibre, de la malaltia de Dupuytren. «Durero també la patia. Les seves mans són un component essencial que et diuen ‘no soc un artesà ni un treballador sinó un artista. Amb les mans faig art, soc Déu’. Les mans estan al servei de la seva imaginació».

Philip Hoare, Durero, la balena, la mortalitat i molt més

L’escriptor britànic torna a teixir captivadores connexions entre el mar, la naturalesa, l’art i la història a ‘Alberto y la ballena’, un nou i inclassificable assaig literari ple d’experiències, sensacions i records vitals

El més llegit