El mètode Blackie Books per arribar a l’èxit en l’implacable món editorial

El 26 d’octubre, l’editorial Blackie Books va enviar a la seva llista de correu un missatge en què anunciava una sèrie d’iniciatives per celebrar el 10è aniversari del segell. Que els primers llibres de Blackie Books s’haguessin publicat l’octubre del 2009 era un detall que, pel que sembla, no tenia importància. Des del seu naixement, l’editorial barcelonina ha demostrat que és possible prosperar en l’agitat món del llibre qüestionant principis que es consideraven inviolables i inventant les teves pròpies regles, i, gràcies a això, avui és, de llarg, el segell independent més exitós dels molts que han aparegut a Espanya en les últimes dues dècades. Així doncs, si als seus responsables els agafa per celebrar el 10è aniversari amb dos anys de retard, el més assenyat serà seguir-los el joc; al cap i a la fi, la subversió, l’humor i la fantasia són elements nuclears de l’empresa. En aquests 12 anys que en semblen 10, Blackie Books ha construït un catàleg que a primera vista és el malson de l’arxiver (s’hi barregen tots els gèneres literaris i totes les èpoques en un joiós pandemònium) però que, contemplat de prop, guarda una estranya coherència difícil d’explicar. Dir que a tots els títols publicats per Blackie els uneix una determinada actitud davant el món que connecta de manera íntima amb l’esperit de l’editorial, i que això val tant per a un llibre de divulgació científica com per a una novel·la del segle XIX o una col·lecció de relats infantils, pot semblar molt imprecís, però potser no hi ha una altra manera de descriure-ho. «Si intentes explicar la nostra filosofia editorial sense posar-ne exemples, resulta tot molt complicat, però quan veus els llibres, l’entens», assenyala Jan Martí, fundador de Blackie Books junt amb Alice Incontrada. Tots dos, poc aficionats a les entrevistes i a l’exposició pública en general, volen aprofitar ara aquest 10è aniversari de mentida com un pretext no tant per repassar el que han fet en aquests anys com per «mirar cap endavant i plantejar coses noves»; els interessa, en particular, parlar de la posada en marxa de Casa Blackie, una comunitat de lectors i autors que utilitza el llibre com a motor de variades activitats d’índole cultural i social. Però una conversa amb Martí i Incontrada també ofereix valuoses pistes per mirar de reconstruir les claus de la ‘fórmula Blackie’, aquesta rara alquímia que els ha convertit en alguna cosa més que una editorial d’èxit. Aquestes en són algunes. «Fundar una editorial és adquirir un compromís». La primera referència que Blackie Books va llançar al mercat va ser ‘Do it!’, de Jerry Rubin, un relat en primera persona de la revolta contracultural de 1968 que Martí defineix com «un manifest sobre maneres creatives de protestar i sobre com la diversió no és l’antítesi del compromís». No va ser una elecció casual. Aquests dos conceptes, diversió i compromís, seran dos pilars mestres del projecte Blackie. «Que ‘Do it!’ fos el nostre primer llibre era una declaració d’intencions», remarca Incontrada. «A partir d’aquí –continua Martí–, te n’adones que com a editor tens un rol, tot i que siguis un ‘mindundi’. Has d’adoptar certes posicions i defensar-les, i això ho pots fer de moltes maneres: en un tuit, publicant un assaig titulat ‘Facha’ [de Jason Stanley] o editant llibres infantils com els del ‘Gos pudent’ [de Colas Gutman], que tant parlen de les diferències socials que de l’explotació laboral o del valor de l’escola pública». «El criteri editorial depèn del gust, i el gust és variat». En aquesta primera irrupció de Blackie en el món llibresc, a ‘Do it!’ el van acompanyar tres apostes més: una introducció a la història del pensament a través d’una exitosa sèrie de dibuixos animats (‘Los Simpson y la filosofía’), un commovedor llibre de memòries d’un músic indie (‘Cosas que los nietos deberían saber’, de Mark Oliver Everett) i una extravagant novel·la francesa del segle XIX firmada amb pseudònim (‘El tutú’, de Princesa Safo). L’aparent disparitat de l’oferta, que es convertiria en marca de la casa, va provocar un comprensible desconcert. Incontrada: «Eren quatre llibres molt diferents i la gent no entenia res. «¿Què esteu fent?», ens preguntaven. I l’únic que nosaltres podíem respondre era que la nostra línia editorial s’entendria amb el temps». «Necessitareu 10 anys però ho entendreu –afegeix Martí entre rialles–. La nostra línia editorial té a veure amb el gust i a nosaltres ens semblava natural que el gust fos variat. Després ja vam intentar unificar-ho tot a través del disseny i del discurs. I amb el temps la gent ha acabat acceptant que no és tan estrany això de barrejar clàssics i moderns, ficció i assaig... Pensar que a algú que està llegint unes memòries d’un músic no li interessarà un llibre divulgatiu sobre l’univers o una novel·la d’un autor que comença no té gaire sentit». «Tot és una novetat si ho expliques d’una manera nova». Per als responsables de Blackie Books, tan important com seleccionar els llibres que publicaran és explicar per què la seva publicació és pertinent en un moment determinat. I això té molt més a veure amb el contingut dels llibres que amb la data en què han sigut escrits. «No compartim aquesta obsessió per la novetat que mou el sector editorial –explica Martí–. Això ens permet fixar-nos per igual en autors que fa un segle que estan morts, en gent que va escriure fa 15 anys i en llibres de l’any anterior que no van tenir sort a la fira de Frankfurt. A partir d’aquí, la nostra feina com a editors consisteix a explicar per què un llibre que no és estrictament una novetat pot ser nou per a nosaltres i per als lectors i té importància ara». Recolzant-se en aquest principi, Blackie ha publicat obres d’autors com Muriel Spark, Richard Brautigan, Kurt Vonnegut, Enrique Jardiel Poncela, Voltaire, Gianni Rodari, Raymond Queneau, Spike Milligan, Gloria Fuertes i molts d¡altres, inclosos l’‘Odisea’, d’Homer, i ‘El libro del Génesis’, ni més ni menys. Sense que això resultés incompatible amb el feliç descobriment de valuosos títols i autors que sí que es poden considerar nous en tots els sentits (entre els més celebrats val la pena citar ‘Crezco’, de Ben Brooks; ‘Los asquerosos’, de Santiago Lorenzo; ‘Vozdevieja’, d’Elisa Victoria, i ‘Simón’, de Miqui Otero). «Créixer per créixer no té sentit». Blackie Books va néixer amb una estructura de tres persones (Jan Martí, Alice Incontrada i l’editora Diana Hernández). Al cap de 12 anys i de 170 llibres (més els del segell infantil Blackie Little), l’editorial compta amb una desena de treballadors en plantilla i un grup de col·laboradors externs. No és una expansió desmesurada si es té en compte la bona salut de l’empresa, que va viure un punt d’inflexió amb l’inesperat i sonadíssim èxit d’‘Instrumental’, el primer llibre del pianista James Rhodes, publicat el 2015, que ha superat els 100.000 exemplars venuts. Els editors han viscut aquest procés amb una barreja de satisfacció i vertigen i no deixen de donar voltes a la necessitat de contenir el creixement per no perdre el sentit del que fan. «Ens fa por perdre l’essència», admet Incontrada. «Estem intentant revisar la quantitat de llibres que publiquem, no caure en la inèrcia d’haver de créixer sempre una mica –assenyala Martí–. És una dinàmica que t’arrossega i que al final et porta a fer coses en què no creus o que no controles». «Tots els llibres mereixen les mateixes oportunitats». L’èxit de Blackie Books no ha passat desapercebut als grans grups editorials, que fins i tot han arribat a assajar fórmules similars en alguns dels seus segells. Fins ara, no obstant, no hi ha hagut ofertes de compra. «No crec que a ningú li passés pel cap intentar que venguéssim perquè hem deixat més o menys clar que és l’últim que faríem», apunta Incontrada. Martí aporta un altre argument per dissuadir-ne els possibles interessats: «Si miressin els nostres números..., no sé si seria compatible amb el funcionament d’un gran grup. El nostre creixement és totalment horitzontal. La idea és aconseguir guanyar almenys un euro amb cada llibre que publiquem. Els llibres són com els nostres fills: no n’abandonem cap. I això vol dir que no concentrem els esforços en una aposta perquè creguem que generarà molt. Volem donar-los a tots les mateixes cures i les mateixes oportunitats. Per això els nostres números no s’assemblen gens als de les grans editorials, que guanyen diners amb 15 títols i en perden amb 85. Quan es plantegen comprar un segell, és perquè hi ha un ‘Harry Potter’ o un ‘Victus’. Nosaltres no tenim res equivalent». «El que uneix els llibres d’una editorial és la gent que els llegeix». Des d’abans de publicar els primers títols, els responsables de Blackie Books tenien clar que l’existència d’una editorial només tenia sentit si era capaç de construir al seu voltant una comunitat de lectors. Aquesta antiga obsessió s’ha concretat ara amb la creació de Casa Blackie, un projecte en què el llibre es converteix en un generador d’activitats i experiències (i aquí hi caben des de trobades amb els autors, concursos literaris i ‘podcasts’ a tallers d’escriptura per a joves del Raval i campanyes de lectures per telèfon per a gent gran). És una manera de respondre al compromís que Jan Martí i Alice Incontrada van contraure en el moment de fundar l’editorial fa 10 o 12 anys. Una manera de dialogar amb el seu entorn i contribuir al seu desenvolupament. «‘Comunitat’ –diu Martí– és potser la paraula que millor ens representa».

El mètode Blackie Books per arribar a l’èxit en l’implacable món editorial

El segell barceloní celebra el seu 10è aniversari amb dos anys de retard i posa en marxa la comunitat de lectors i autors Casa Blackie perquè els llibres visquin més enllà de les seves pàgines

El més llegit