Durant més de 50 anys, Paul McCartney (Liverpool, 1942) ha sigut víctima d’aquesta espècie de dogma rocker que apunta a John Lennon com l’únic geni veritable al si dels Beatles mentre que a ell li assigna el paper d’eficient relacions públiques, baixista competent i autor d’un grapat de melodies boniques. El dictamen va ser fixat en els mesos que van seguir a la traumàtica ruptura del quartet per un grup de crítics musicals (homes i blancs) que entenien que l’actitud contestatària i la brutal franquesa de John servien millor al seu relat sobre el poder transformador del rock que l’enlluernador talent de Paul per compondre i interpretar cançons pop. L’assassinat de Lennon el 1980 i la seva consegüent beatificació laica van acabar de blindar el judici popular. No havia passat ni un any quan Philip Norman, autor de ‘Shout’, que aquells dies es considerava la biografia definitiva dels Fab Four, va sentenciar: «John Lennon era els Beatles».