Crítica de ‘The nearer the fountain, more pure the stream flows’: un Damon Albarn adult, després de la ironia

En contrast amb els seus enemics íntims d’Oasis, Damon Albarn és un dels actors del brit-pop dels noranta que més s’ha allunyat del seu jo més distingible, no ja només en termes de llenguatge musical, sinó de la seva pròpia actitud com a músic. L’Albarn distanciat i irònic, capaç de convertir-se després graciosament en la caricatura de Gorillaz, se situa molt lluny del creador hipersensible, humanista, a punt per dissertar sobre la natura, el pas del temps i la mort, que observem en aquesta nova obra al seu nom titulada ‘The nearer the fountain, more pure the stream flows’. Ja als anys 90, en temps de Blur, Damon Albarn va començar a freqüentar Islàndia, potser buscant aïllades immensitats on refugiar-se del soroll, i un temps després hi va establir una segona residència. Les seves planícies gelades, l’oceà de plom i els relleus volcànics li han subministrat l’incentiu plàstic, espiritual fins i tot, per elaborar aquest àlbum, a què la pandèmia va afegir una altra capa d’extremisme existencial. ¿Som davant una altra obra introspectiva propiciada per la Covid-19? Hi ha alguna cosa d’això, si bé el projecte discogràfic venia d’abans, i l’àlbum, tot i que ric de boires paisatgístiques, transcorre per diversos paratges i transcendeix l’abstracció. Senyals de dol Obre el disc el tema titular, referència al poema ‘Amor i memòria’, de l’anglès John Clare (1793-1864), amb què Albarn expressa el dol per una pèrdua entre reflexos d’una glòria passada, entonant la lletra dolguda sobre una superfície electroacústica, amb cordes neoclàssiques i el gra aportat per l’òrgan. Es respiren les absències: l’herculi bateria Tony Allen, còmplice a ‘The Good, The Bad & The Queen’, mort l’any passat. L’àlbum avança a partir d’aquí entre les tènues marors instrumentals, no lluny dels arxipèlags freqüentats pel senyor Robert Wyatt, i les incursions en un arriscat cabaret del crepuscle: aquí tenim ‘Royal morning blue’, una peça intranquil·la, amb un punt de serena apocalipsi, i la bonica ‘The tower of Montevideo’. L’ús del saxo transfereix aires de decadència, però també d’inestabilitat: els aires ‘free’ i les dissonàncies de ‘Combustion’ i ‘Polaris’. Albarn no s’acontenta d’entregar-nos una seqüència lineal de música majestuosa, lànguida o abismal, segons cànons ordinaris, sinó que s’aventura en vocabularis originals i ondulants, sense caure en l’esteticisme i deixant que s’insinuï el seu instint pop. Si la seva anterior obra en solitari, ‘Everyday robots’ (2014), representava un pas endavant en la seva inventiva adulta, aquesta amplia la mesura i se les té amb materials narratius que fàcilment podrien resultar pretenciosos. Aquí transmeten un aplom pertorbador, suggerint un acostament a les fonts redemptores a què al·ludeix el títol de l’àlbum. Jordi Bianciotto Altres discos de la setmana Vivim enganxats a les màquines, falta amor, sobra odi. Si no fos pel component tecnològic, podria ser la sinopsi del ‘What’s going on’ de Marvin Gaye. Martin, ara com ara el pont més sòlid entre el jazz i el hip-hop, pinta el seu fresc de la vida afroamericana del segle XXI en un disc més o menys conceptual i ple de col·laboracions estel·lars que malgrat el seu so hi-tech té un aire anyenc. No hi ha grans ‘hits’, però sí troballes singulars, com la commovedora ‘Leimert Park’. - Roger Roca. La cantautora australiana té el do de fer que una cançó sobre la conveniència de canviar els llençols (‘Rae Street’) soni no només rellevant sinó fins i tot necessària. És un talent poc usual que en el seu tercer elapé Barnett esprem sense aparent esforç per entregar una col·lecció de cançons més austeres i contingudes que les dels seus discos anteriors, però que serveixen de manera exemplar al seu propòsit de dirigir l’atenció de l’oient cap a les petites coses de la vida quotidiana que mereixen ser celebrades. - Rafael Tapounet Obrir foc amb ‘L’abordatge’, una llarga i cinematogràfica composició pròpia que sona com un ‘outtake’ de ‘Mar i cel’, potser pugui donar una idea equivocada del contingut d’un disc estimulant que es fa fort en les formidables versions de cants mariners tradicionals com ‘John Kanaka’, ‘Bully in the alley’, ‘Pay me my money down’ o un ‘Wellerman’ que fa uns mesos va arrasar a TikTok, i es tanca amb una inesperada però solvent incursió en territori jamaicà (‘Whip Jamboree’). ¡Brindem! - R. T. Buscant sempre nous enquadraments per al seu art musical, Jaume Pla construeix ara un flamant cançoner partint de ‘samples’ i idees melòdiques de Beethoven. Mostres de sonates, quartets de corda i simfonies reviuen com a material genètic d’artefactes catedralicis, en forma de ‘riffs’ orquestrals o filigranes electròniques. Una obra audaç i sense fissures, que connecta amb la memòria del compositor alemany sense deixar de ser Mazoni al 100%, amb la seva facilitat pop i la seva esgarrapada primària. - J. B.

Crítica de ‘The nearer the fountain, more pure the stream flows’: un Damon Albarn adult, després de la ironia

El cantant de Blur i Gorillaz entrega un àlbum interiorista, entre el paisatgisme i un cabaret intranquil, inspirat en les seves estades a Islàndia

‘The nearer the fountain, more pure the stream flows’

El més llegit