¿Hauríem de deixar als nostres fills veure la sèrie ‘Juan Pilila’?

Tots sabem que l’animació no és sempre per a nens. Tenim com a exemple sèries com ‘Els Simpson’, ‘South Park’, ‘Bojack Horseman’ o ‘Padre de familia’, que destil·len un incisiu humor no apte per a tots els públics, tot i que el debat sobre els límits del cine infantil ha esquitxat fins i tot pel·lícules de Pixar dirigides majoritàriament als menors, com ‘Soul’ o ‘Del revés’ (‘Inside out’) amb unes vistoses imatges que amaguen complexos conceptes simbòlics que alguns es plantegen si els nois estan preparats per comprendre. L’estrena a la plataforma Filmin de ‘Juan Pilila’, una controvertida producció de la televisió pública danesa protagonitzada per l’home amb ‘el penis més llarg del món’ i recomanada per a un públic d’entre 4 i 8 anys, ha fet que molts pares es preguntessin si era convenient que els fills riguessin amb les aventures d’aquest particular personatge bigotut que es fica en multitud d’embolics a causa del seu desorbitat i descontrolat membre. ¿És educativa, tal com afirmen els seus creadors, perquè ajuda els nens a descobrir la seva anatomia, així com la vergonya i el plaer del cos? ¿O ens estem passant de la ratlla? A Dinamarca, la sèrie va encendre una intensa polèmica, entre defensors que remarcaven el seu caràcter pedagògic i detractors que la consideraven de «mal gust» i fins i tot «repugnant», una situació que s’ha tornat a repetir ara a Espanya. Núria Casanovas Puigví, psicòloga infantil i familiar i presidenta del consell social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, ho té clar: «No és apta per a les edats que l’estan recomanant». La psicòloga, que considera que ‘Juan Pilila’ no aporta «un contingut pedagògic gaire interessant des de la part emocional o didàctica», recorda que «els nens passen per un procés natural en què proven de dir ‘pipí’ o ‘caca’ per cridar l’atenció, però a les edats de què estem parlant han d’aprendre bé aquestes coses», explica. «Així que afavoreix gairebé una regressió en els nens, que utilitzin més el penis com una cosa vulgar, per divertir i per exagerar», afegeix. L’experta apunta que «hi ha moltes maneres d’ajudar els nostres fills a tenir una concepció de l’anatomia i d’un mateix que són molt més adequades a aquestes edats, i més constructives». Sobretot, perquè en aquesta etapa de desenvolupament els nens encara «no tenen la maduresa psicològica per entendre que es tracta d’una representació exagerada perquè aprenguem a acceptar-nos tal com som», aquesta oda a la diferència que traspua ‘Juan Pilila’ i que els més petits encara no estan capacitats per captar. Parla fins i tot que pot ser molt «arriscat utilitzar un nom tan comú, que faci que els petits que es diguin així puguin rebre un sobrenom «que els provoqui situacions de malestar». Provocar Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Educació de la UOC, coincideix amb Casanovas. «Els creadors intenten defensar que hi ha una moral en cada capítol i una intenció pedagògica. Però la pregunta és: ¿ens val qualsevol mitjà per aconseguir un fi, tot i que sigui lícit? Doncs potser no», reflexiona. L’educadora recorda que ja hi ha un munt de sèries amb finalitats pedagògiques que compleixen la mateixa funció que ‘Juan Pilila’, com ‘L’ovella Shaun’, ‘Caillou’ o ‘Dinotren’. «Podrien haver fet el mateix amb un protagonista amb una cua de lleó, amb un dit índex molt llarg o amb una banya al cap, però utilitzar el membre fàl·lic crec que és provocar», incideix. Sobretot, tenint en compte que «als quatre, els cinc o els sis anys els nens estan en el pla simbòlic, el món màgic, fantasiós. Aprenen a través d’això i canalitzen les coses a través d’aquest simbolisme. Llavors, ¿quan un senyor amb bigoti els ensenyi un penis què passarà, que hauran de riure? La frontera és difusa», recalca, al·ludint que el protagonista d’aquesta producció danesa sigui, clarament, un home adult, com bé testifica el seu frondós bigoti. Segons Casanovas, precisament a aquestes edats és quan més cal evitar confondre els petits, per prevenir-los de l’abús infantil. «Justament han d’estar més alerta i saber que si un adult els ensenya els genitals és una cosa completament inadequada i que han de demanar ajuda», remarca, alhora que recorda que ho veuríem molt inapropiat si «utilitzéssim el mateix dibuix animat amb una dona amb uns pits enormes». Normalitzar la sexualitat Mario Torrecillas, director del PDA (Petits Dibuixos Animats), prestigiós taller audiovisual destinat a fer pel·lícules d’animació en escoles de tot el món, no és del mateix parer que Pérez i Casanovas. El guionista considera que, més enllà de la lògica controvèrsia, una sèrie com ‘Juan Pilila’ suposa «avançar un pas petit cap a la normalització de la sexualitat», mentre evoca aquells innocents temps d’infància «en què anomenem ‘pilila’ el penis i rèiem de valent d’amagat; darrere de la porta i amb la cara vermella com un tomàquet». En aquest sentit la sèrie danesa serviria, des de la seva «simpàtica naturalitat», per poder «sortir de darrere de la porta sense tenir, a la fi, la cara vermella. Normalitzar el que és normal». Per Torrecillas, les crítiques a ‘Juan Pilila’ denoten que la societat tendeix cada vegada més «al reaccionarisme». Segons la seva opinió, «acceptem de bon grat la violència als dibuixos animats o als productes dirigits per a nens, però en reprovem la sexualitat». Es refereix, especialment, a sèries històriques d’animació com ‘Looney Tunes’ –protagonitzada per amics ancestrals de diverses generacions d’infants com Bugs Bunny, Correcamins o Daffy–, l’última temporada de la qual, estrenada el 2020, està disponible a HBO Max: «És una descaradura de les grosses, una amanida de destrals, bombes, navalles i ganivets de carnisser. ¿I algú ha dit res?», es pregunta el guionista, conscient de la resposta. Per a nois més grans També desperta controvèrsia el fet que Juan Pilila és un home ja crescudet que continua vivint amb una senyora gran que s’ocupa d’ell i que el continua tractant com un nen. La psicòloga Sylvia Pérez no ho veu amb bons ulls: «¿Què he d’estar, fins als 50 anys a casa perquè l’àvia s’ocuparà de mi, em vigilarà i em corregirà, com passa en aquesta sèrie? Aquest missatge també em grinyola», apunta la psicòloga, que sí que considera que ‘Juan Pilila’ la podrien veure nois una mica més grans, «de 12, 13 o 14 anys». «Poden riure, l’adult, també, i en pots parlar a casa. Però tan petits, ¿com separes el món màgic del real? Pot ser contraproduent», valora. ¿Seria possible una sèrie així a Espanya?

¿Hauríem de deixar als nostres fills veure la sèrie ‘Juan Pilila’?

La controvertida ficció animada danesa estrenada a Filmin sobre «l’home amb el penis més llarg del món» obre el debat entre psicòlegs infantils i creadors: ¿és inapropiada pedagògicament per a infants de 4 a 8 anys o normalitza la sexualitat?

El més llegit