Dostoievski és un excés. Els seus llibres vessen neurosi, estan marcats pels sentiments més desmesurats i es diria que els seus personatges, els seus assassins d’usureres, les seves prostitutes bondadoses i les seves víctimes angelicals, més que patir, disfruten amb un plaer malsà mentre cauen en la degradació. Cert. A més d’un lector poden incomodar aquestes criatures torturades del mestre de Petersburg, aquesta misèria tan exhibicionista com vergonyant. I no obstant... és molt probable que ningú s’hagi acostat tant i tan directament a l’anguniosa ansietat de la psique humana com ell. Quan es compleixen 200 anys del seu naixement i el record de l’autor és més viu que mai al seu país natal –potser no hauríem entès la naturalesa russa sense Dostoievski– i les nostres llibreries vessen de novetats –entre estudis de la seva obra, biografies, i cuidades reedicions, en especial les d’Alba Editorial– bo és explicar per què avui necessitem Dostoievski, com a bon clàssic que és.