Abba, imperfecte però emocionant ‘Voyage’

Ara que ja ningú ho reclamava, després de tantes ofertes rebutjades, musicals i pel·lícules a la seva glòria més gran, i bandes de tribut, és quan Abba ha tornat: no als escenaris (sí que ho faran els seus ‘abba-tars’ a partir del pròxim maig a Londres), però sí a l’estudi de gravació. El fruit és ‘Voyage’, el seu primer àlbum en 40 anys, des d’aquell crepuscular ‘The visitors’, llançat el novembre de 1981 i en el que feien avançar el seu llenguatge pop amb sintetitzadors i ‘tempos’ arriscats. ‘Voyage’ és, per descomptat, una altra cosa, un àlbum d’Abba tirant a canònic, tan sols una mica escorat cap al ‘baladisme’ i amb més teixits filofolk dels esperables. Però allà hi ha la distinció melòdica d’Anderson-Ulvaeus i les veus d’Agnetha Fältskog i Frida Lyngstad, esplèndides per separat i encara dominadores quan s’uneixen. Per a la producció no han buscat a cap jove talent que els modernitzi el so, sinó que l’assumeix el mateix Benny Anderson entorn d’una sobrietat adulta, equilibrant brillantors orquestrals, recolliment pastoral i ‘reprises’ de la vella alquímia pop. A casa del teu ex Els dos temes que es van crear al setembre, ‘I still have faith in you’ i ‘Don’t shut me down’, resulten ser els millors del conjunt. El primer, una gran balada de recorregut sibil·lí ‘in crescendo’ amb vista a Eurovisió o a una banda sonora de Disney, ens convida a recordar les propietats de la «cançó agredolça». Superant-la fins i tot, la segona fon melancolia i resolució discopop com en els seus millors dies, a compte de la història de la dona que visita la llar del seu ex i celebra que no hagi canviat ni un moble de lloc. L’escombrada del teclat, el ‘glissando’, després del qual aquest tema agafa ritme, evoca al de ‘Dancing queen’, com les últimes notes de l’una mica estrambòtica ‘Keep an eye on Dan’ apunten a ‘S.O.S.’ i els aires cèltics amb què s’obre ‘Bumblebee’ fan pensar en ‘Fernando’. Pistes simpàtiques, sense més conseqüències. El senyal més concloent arribat del passat és ‘Just a notion’, un punt àlgid, peça original de les sessions de ‘Voulez-vous’ (1979) que s’havia mantingut amb pany i clau. El seu trot swing fa lliscar vestigis glam, que també es colen en la resolta ‘No doubt about it’. El temari passa moments més febles a ‘When you danced with me?’ divertiment amb gaites; ‘Little things’, baladeta nadalenca amb cor infantil, i ‘I can be that woman’, la tornada de la qual fa pensar en ‘Listen to your heart’, de Roxette. Però al final s’alça la bonica ‘Ode to freedom’, un vals frondós que fa lliscar un missatge d’escepticisme, precisament, cap a les odes a la llibertat. Les veus agermanades d’Agnetha i Frida, avançant juntes, desprenen una imatge poderosa per tancar aquest àlbum imperfecte, però finalment emocionant, amb el qual Abba sembla acomiadar-se per sempre. Jordi Bianciotto En el seu tercer elapé, el cantant i multiinstrumentista d’Atlanta exhibeix de nou un talent poc usual per construir un so contemporani a partir d’ingredients del passat (soul anyenc, rock psicodèlic, gòspel, jazz, funk còsmic...) i el posa al servei d’11 cançons sobre la importància de les connexions personals en temps de foscor política i social en les quals es combinen les crides a l’acció a l’estil Gil Scott-Heron (‘Where’s the love’) i els rituals de seducció d’escola Al Green. Rafael Tapounet En el jazz contemporani hi ha un foc que va per lliure. Va prendre a Chicago en els anys 60 sota el paraigua de la visionària associació AACM i no s’apaga. Ara, la flautista Nicole Mitchell, la violoncel·lista Tomeka Reid i el bateria Mike Reed s’erigeixen en portaveus d’aquest llegat. I ho fan amb totes les de la llei: més que un so o un estil, en la música del trio Artifacts, espaiosa, delicada, ampla de mires i de molt groove, ressona una manera de mirar el món que van proposar els seus majors. Roger Roca Als seus 63 anys, l’abans aïrat trobador de Barking podria viure còmodament instal·lat al seu ben guanyat paper de consciència crítica de la Gran Bretanya del Brexit. En lloc d’això, Bragg prefereix qüestionar la pertinència i utilitat de les seves opinions polítiques en aquesta època de guerres culturals i demolició d’estàtues i oferir el consol de la seva proverbial empatia en un àlbum reposat, reflexiu i commovedor que beu de la tradició musical americana i reconforta com una tassa de te en una desagradable tarda de tardor. R. T. De Felanitx, Mallorca, surt aquesta cantant, guitarrista i pianista capaç de construir, amb 18 anys, un repertori amb àngel, banyat en melancolia, sense indicis d’afectació. La seva veu discorre amb pulcra expressivitat, a joc amb una producció dels ‘metafísics’ Ferran Palau i Jordi Matas que treu partit de les insinuacions, els punts suspensius i els molt subtils accents dramàtics. Sentin ‘Sa teva presència’ o ‘Aquell mes de març’, composicions que t’atrapen amb la seva encisadora serenitat. J. B.

Abba, imperfecte però emocionant ‘Voyage’

El grup suec toca fibres sensibles i revifa el seu canònic llenguatge pop al seu disc de retrobament i comiat, si bé es troben a faltar més cançons del nivell de ‘Don’t shut me down’, tema creat al setembre

Els nous àlbums de Curtis Harding, Artifacts, Billy Bragg i Maria Hein, també ressenyats

‘Voyage’

El més llegit