Crítica de ‘Cantando bajo la lluvia’: ruixat de nostàlgia

Amb la pandèmia mitigada, es pot celebrar la recobrada varietat de musicals de gran format que actuen de locomotora de la recaptació. També és d’aplaudir que la productora local Nostromo Live segueixi obstinada a crear i exportar grans muntatges des de Barcelona. El duo que formen els directors Àngel Llàcer i Manu Guix, a més, va llançat després de ‘La jaula de las locas’ (2018) i ‘La tienda de los horrores’ (2019). S’atreveixen ara, ni més ni menys, que a versionar la gran llegenda del cine musical de Gene Kelly i Stanley Donen. Com és evident, qualsevol comparació amb el film ‘Cantando bajo la lluvia’ de 1952 pot resultar odiosa. El preciosisme visual colorista i el desplegament coreogràfic de la pel·lícula resulten inabastables. No obstant, les seves icòniques melodies i el seu edulcorat univers actuen de suggestiu reclam comercial per a acòlits del gènere i espontanis de la nostàlgia fílmica. Mateix argument, mateix context, l’ocàs del cinema mut dels anys trenta parodiat des de la manera de representació més institucional del Hollywood dels anys daurats. Un eixam de mentides per travar una comèdia romàntica que destil·la alegria gratuïta. La irònica elegància del guió original es tradueix en humor popular en mans de Llàcer, que estira les situacions a la caça del gag per a tots els públics. Compta amb el recurs valuosíssim de Mireia Portas i la seva inesgotable vis còmica. El clímax hilarant el marca la seva baixada a la platea a l’estil de La Cubana, quan l’actriu de cinema mut Lina Lamont fa classes de dicció. Ivan Labanda no és Gene Kelly, clar, però atrapa a la perfecció el to i l’energia de galant de Tecnicolor, i d’aquesta manera el seu protagonista Don Lockwood estira l’optimisme durant tota la funció. Completen el quartet protagonista Ricky Mata i Diana Roig, ‘partenaires’ eficaços i alhora solvents en els seus moments de lluïment. Canvis orgànics Lliure de les estudiades cotilles que ens proposen les franquícies musicals internacionals, la gosadia de la producció pròpia aconsegueix el seu ritme entre orgànics canvis d’escenari, ben acompanyada per la melodia dels seus èxits intergeneracionals adaptats per Manu Guix. S’opta per deixar en anglès la llegendària ‘Singin’in the rain’ i la tornada de ‘Good morning’, com si no es volgués alterar gaire l’encanteri primigeni. Les coreografies de Miryam Benedited es mouen entre l’estètica a la ‘garçonne’ i la joia del cànon clàssic hollywoodià, amb la dosi justa de claqué. Tot molt ben enaltit per una orquestra de deu músics amb uns vents que sonen a pur glamur. Tan en la pel·li com ara al teatre, en ‘Cantando bajo la lluvia’ tot convida a amarar-se d’evasió.

Crítica de ‘Cantando bajo la lluvia’: ruixat de nostàlgia

Àngel Llàcer i Manu Guix recorren al glamur del Hollywood clàssic per al seu nou musical de gran format al Teatre Tívoli

‘Cantando bajo la lluvia’

El més llegit