Com traspassar els límits del coneixement amb Stanislaw Lem

És curiós, però probablement sense l’experiència d’haver sobreviscut a l’Holocaust i d’haver-se mantingut tot al marge que es pot un mantenir sota un règim comunista no existiria el motor narratiu de les novel·les del polonès Stanislaw Lem (Lwow, 1921 - Cracòvia, 2006). El representant més gran de la ciència-ficció del bloc soviètic –una etiqueta amb la qual ell mai va arribar a identificar-se– és abans que res algú que es va multiplicar en innombrables facetes, científic per a uns, escriptor més enllà dels gèneres, filòsof i humanista desencisat i, per descomptat, mestre de la ficció especulativa, sovint bastant complexa. Ell ens va deixar aquesta catedral sobre les fronteres de la psicologia humana i del coneixement científic titulada ‘Solaris’, que Tarkovski i Soderbergh van portar al cine. Lem és molt present al Festival 42, en ocasió del centenari del seu naixement, ja que se li han dedicat una exposició i dues taules rodones, una d’aquestes amb la presència de Wojciech Orlinski, autor de la més completa biografia de l’escriptor, ‘Lem. Una vida que no es de este mundo’, al segell Impedimenta, que fa anys que tradueix acuradament les seves obres. Juntament amb Orlinski, un altre Woijciech, aquest Zemek de cognom, últim secretari de Lem i avui responsable dels seus drets d’autor. Un jueu ocult Per a un escriptor que va imaginar mons paral·lels en forma de planetes pensants, robots, que viatgen per l’espai com cavallers errants i pessimistes especulacions sobre el que ens oferiria la tecnologia (mort el 2006, va conèixer una internet sense les seves actuals capacitats) la vida de Lem no sembla gran cosa. Però Orlinski, el seu biògraf, que es defineix a si mateix com a ‘geek’ només preocupat pels robots i els aliens, ha aconseguit treure a la llum alguns aspectes bastant desconeguts d’un autor que es va dedicar al llarg de tota la seva vida a ocultar detalls significatius davant la premsa. Com, per exemple, un descendent de jueus però convertit al catolicisme va aconseguir capejar la seva captura i el seu trasllat als camps de concentració falsificant la seva documentació. «A mi, que vaig treballar amb ell deu anys de la seva vida –explica el secretari–, tot just em va parlar de la Segona Guerra Mundial, malgrat que va treballar activament en la resistència, i, sens dubte, mai em va dir que era jueu. Quan el crític Stanislaw Beres, li va preguntar per aquest assumpte en una entrevista fonamental per conèixer la seva figura, la dona de Lem va haver de demanar-li que no l’interrogués més sobre aquest assumpte perquè la mera menció d’aquella època li havia provocat insomni durant dos dies». Sol dir-se que Lem es va dedicar a la ciència-ficció com una manera de protegir-se de l’obligació d’escriure textos realistes sota els dictats soviètics, una manera, en suma, d’esquivar la censura: «Potser és així –convé Orlinski–, però el cert és que a partir dels anys 70, quan la seva fama estava ja ben consolidada, ell hagués pogut escriure el que li donés la gana. No va plasmar les seves experiències directament, sinó que les va passar pel sedàs de la fantasia. A la seva novel·la ‘Edén’, per exemple, uns astronautes cauen en un planeta on es produeix una espècie d’Holocaust». I a ‘El diario de las estrellas’ crea un planeta situat sota les aigües perquè a la burocràcia se li va oblidar parar a temps el pla d’irrigació. «La idea és que el règim comunista situava els ciutadans sota l’aigua», explica Zemek. La mateixa angoixa existencial de Lem es plasma en imatges que el lector avui és incapaç d’oblidar, com aquella en la qual el seu personatge, el cosmonauta Ijon Tichy, que recorre quatre dels seus llibres, es troba amb si mateix. «I això és pur Freud», acota. Descentrat Dick Un altre dels moments extraordinaris de la biografia és el relat de l’enfrontament de Lem amb el seu homòleg nord-americà Philip K. Dick. Tots dos autors es van cartejar profusament, però això no va impedir que el nord-americà, en un dels seus moments més delirants, escrigués una carta dirigida a l’FBI que no va arribar a enviar –però que es va descobrir entre els seus papers després de la mort de Dick–, en la qual advertia a les autoritats d’un grup sense rostre amb seu a Cracòvia que atenia les sigles L.E.M. i que tenia la intenció d’infiltrar-se en la ciència-ficció nord-americana per enviar missatges xifrats; això va fer que el polonès deixés de ser membre d’honor de l’Associació d’Escriptors de Ciència-Ficció i Fantasia dels Estats Units. «És difícil saber per què ho va fer Dick. Però potser la seva ment trasbalsada va començar a desbarrar al dir-li Lem que havia de viatjar a Polònia per cobrar els drets de la novel·la que el polonès li havia traduït. Allà va veure un perill que era infundat», explica Orlinski. Home de caràcter difícil, definit pels dos Wojciech en primera instància com a «molt simpàtic» i finalment com un home impulsiu i irascible que intimidava bastant, a Lem el retrata de cos sencer una anècdota que aporta el secretari. «En els 90, Lem va estar profundament afligit durant dues setmanes, fins al punt d’inquietar la seva dona, Barbara. Quan aquesta li va preguntar què passava, Lem, en el seu millor estil va dir: ‘Tinc por que estiguem sols en l’univers’». El que hem dit, un home complex.

Com traspassar els límits del coneixement amb Stanislaw Lem

El 42 homenatja el mestre polonès de la ciència-ficció, autor de ‘Solaris’, mentre apareix una biografia definitiva sobre ell

El més llegit