Georgie Dann, l’infatigable pencaire del xiringuito

Des que ‘El catatschok’, el 1969, va fer que mig país emulés estrambòtics passos de ball d’inspiració cosaca, amb prou feines hi ha hagut cap estiu sense una cançó de Georgie Dann amb què amenitzar revetlles, xiringuitos i, per descomptat, barbacoes. Un ritu estacional que haurem de donar per tristament suspès després de la defunció, aquest dimecres, del cantant i compositor francès, als 81 anys, a l’Hospital Puerta de Hierro, de Madrid, on havia anat a operar-se del maluc. De Georgie Dann sempre va sorprendre la seva falta de complexos per conquistar el gran públic per la via més simple, tonta si es vol, si bé és cert que molts altres ho van intentar sense acostar-se ni remotament als seus èxits. Un sisè sentit el va haver d’acompanyar des que, a mitjans dels 60, va procedir a deixar enrere les seves inclinacions pel jazz per connectar amb el gust juvenil: primer de cara a la festa (al capdavant de combos com Les Starway) i després explorant la combinació de tornades meridianes i balls inventats, jugant amb l’exotisme llatí i africà i la insinuació eroticofestiva. Una oportunitat a Barcelona Parisenc crescut en una família decantada pels artistes, Georges Mayer Dahan (14 de gener de 1940) es va menjar nou anys de conservatori (es va decantar pel clarinet, el saxo i l’acordió) mentre es llicenciava en Magisteri, i ben aviat va veure com el seu rumb anava cap al sud: el va marcar el seu pas pel Festival de la Cançó del Mediterrani de 1964, celebrat a Barcelona, on va acabar sisè amb el tema a ritme de twist ‘Tout ce que tu sais’. A partir d’aquí, va començar a introduir el castellà en el seu repertori, que va enfocar cap a les adaptacions de peces populars del moment. Entre aquests registres primerencs s’ha d’assenyalar des de la ploranera balada ‘Aline’ (Christophe) a l’èxit sud-africà ‘Pata pata’ (popularitzat per Miriam Makeba), passant per ‘Juanita Banana’ (a Espanya coneguda per la versió de Luis Aguilé). D’aquesta època és l’epé ‘Por qué un pijama’ (1966), en què, a més del tema titular (original de Serge Gainsbourg), colava una curiosa creació pròpia, ‘La contraprotesta’, en què venia a parodiar els cantants polítics de l’època. «‘Hoy lo moderno en la canción / es protestar sin ton ni son / Pronto aquí no habrá un cantante / que no sea protestante’», arrancava la lletra, que lloava el sol d’Espanya i el Dúo Dinámico, y se’n reia de les «sortides de pallasso» de Salvador Dalí. Amic de la balalaika ‘El casatschok’ la va armar amb la seva coreografia, casaques i una lírica amb picades d’ullet a la balalaika, el vodka i els remers del Volga, tot plegat immortalitzat en un protovideoclip filmat al parc Güell. Basada en la composició russa ‘Katiuixa’, va ser una seriosa aspirant a una categoria musical incipient, la cançó de l’estiu (aquí, en tensa rivalitat amb ‘María Isabel’, de Los Payos), i va establir un motllo a seguir al fer servir una paraula fetitxe, potser inusual però simpàtica i memoritzable, i associar-la a un ball creat ex profeso. La van seguir, en els anys 70, una llarga successió de títols d’èxit: el sinuós ‘El bimbó’, que va impactar també a França, i altres com ‘El dinosauro’, ‘La rana’ i ‘Mi cafetal’. Instal·lat durant un temps a Barcelona, es va desplaçar a Madrid per quedar-s’hi. Aquestes cançons, malgrat disposar de vida pròpia, van engrossir àlbums en què Georgie Dann, sense manies, podia passar per les armes sambes i ranxeres, èxits pop europeus (‘Paloma blanca’, de George Baker Selection) o antillans (la porto-riquenya ‘El cumbanchero’), tot amb certa tendència a la igualació sonora en matèria d’arranjaments i bombatge rítmic. Aquí Georgie Dann va encunyar la seva manera de fer, i per desplegar-ho amb tota confiança i professionalitat va formar equip amb la seva flamant dona, la catalana Emilia García, Emy, convertida en la seva ‘road manager’ després d’exercir d’admirada gogó en discoteques barcelonines com Lord Black i Planeta 2001. Tots dos van tenir tres fills, dos dels quals, Patricia i Paul, donarien forma al duo musical Calle París. Debilitat africana Deixant enrere les cançons amb, diguem, sensibilitat estepària (que es van apuntar una altra fita amb regust rus, ‘Moscú’, el 1980, any olímpic), Dann va anar aprofitant un altre filó amb ‘El africano’ (1985), a costa de la conya al voltant de «la negreta» que es preguntava amb sospitosa innocència «‘mami, qué será lo que tiene el negro’». D’aquí a la variació sobre el mateix tema de ‘El negro no puede...’, molt aliè a qualsevol noció contemporània de la correcció política. Georgie Dann amb el turbo posat, i encara havien d’arribar els grans èxits ‘El chiringuito’ (1988) i ‘La barbacoa’ (1994), i a continuació el reguitzell de tonades amb què va continuar amenitzant l’estiu, ja ben entrat el segle XXI, amb títols tan orientatius com ‘Mecagüentó’, ‘El veranito’ i ‘La cerveza’. Encara el 2018, insistint en la imatgeria eslava, va caure ‘Buen rollinski’, tema que revisitava amb una mica de brisa nostàlgica el vell ‘casatschok’, ja en una època en què la mateixa noció de cançó de l’estiu semblava entrar en crisi. Potser la seva proclamació com a rei d’aquest subgènere tingui, per tant, un caràcter indefinit.

Georgie Dann, l’infatigable pencaire del xiringuito

El cantant francès, establert a Espanya, mor als 81 anys deixant un rastre de fites de la cançó de l’estiu, subgènere que va contribuir a modelar, com ‘El casatschok’, ‘El bimbó’ o ‘La barbacoa’

El més llegit