Cinc anys sense Leonard Cohen

Ha mort Leonard Cohen però això no es nota al supermercat. L’enganxosa melodia que vol ser reclam inunda els passadissos i fa olor de pa acabat de fer amb massa precuinada. La peixatera grassa continua fent insinuacions als jubilats mentre trosseja calamars –producte descongelat, no tornar a congelar‒ i extreu amb violència els ulls als lluços amb els seus dits artrítics. Perden llustre i es panseixen sense remei els xampinyons de la superfície de la capsa de cartró amb el nom en lletres capitulars d’una cooperativa en franca expansió. Una nena mulata grapeja les llenties pardines i els cigrons de Fuentesaúco: les seves mans d’ungles mossegades regiren el llegum i el vaivé provoca un terratrèmol en algun lloc de l’escorça terrestre que només capten els sismògrafs més sensibles. Carn vermella, caça, aus i triperia fina per a homes solitaris; s’aferren a la cistella com a un clau. Cremant. Un fluorescent parpelleja a la secció de perfumeria. Totes les models de cara, de cabell, d’ungles i de peus dels envasos es mantenen amb els ulls anormalment oberts, com un coala en zel. La picada d’ullet dels llums no sembla ser ‘just for men’. Cada moneda que torna la caixera porta milions d’éssers microscòpics que amb prou feines modifiquen el seu pes. Un refrigerador que s’obre és l’anunci d’una altra glacera que està descongelant-se en algun lloc del planeta. Només les ampolles d’alcohol necessiten el permís explícit del personal per ser adquirides. Hi ha premis en metàl·lic, ofertes, dos per un, preus imbatibles, producte de temporada, envasos oberts, fruita colpejada, suc vessat al costat d’un palet de llet desnatada. El captaire fa guàrdia a la porta i protegeix el paraigüer. Com cada dia, has vingut sense la preceptiva targeta que et fa un dels nostres: no podràs beneficiar-te de descomptes ni d’altres avantatges afegits. Accepten, això sí, sense cap tràmit, la teva VISA®, el teu pin i la teva salutació. «Negar-te a reposar dissabte no és una opció si estàs contractada a temps parcial», diu amb veu cansada una empleada que treballa al súper per mediació d’una ETT. Ha mort Leonard Cohen i als supermercats del món no hi ha música fúnebre, no hi ha braçalets negres als uniformes del personal, no es parla en murmuris ni hi ha condols que valguin més que un bitllet de deu euros. Només hi ha intercanvi de papers utilitzats per mil mans, besats per mil boques. Ningú s’emborratxa amb alcohol de cremar, ningú arrenca les etiquetes dels netejavidres fins a fer-se sang, ningú sedueix amb la mirada tendra un desconegut, ningú odia ningú més de deu segons, ningú fa campanyes veganes davant el taulell de la xarcuteria (on es continua venent mortadel·la amb olives i amb pebrot), ningú recol·loca ordenadament les pomes que han perdut l’equilibri al piló ‘golden’ o reineta, ningú deixa d’impacientar-se amb la vella impassible que compta les seves monedes, o les mostra a la caixa perquè triï algú per ella el pagament per continuar existint. ¿Algú cobrirà els miralls i els objectes d’ornament perquè no aparegui cap símbol de luxe o de vanitat de l’home? ¿Algú retirarà les flors de plàstic dels passadissos més vistosos? ¿Algú entonarà el ‘kadish’ après en la infància? ‘Només el silenci és fidel epigrama’.

El més llegit