‘Doctor Portuondo’: el Colombo de la psicoanàlisi arriba a Filmin

Si bona part de la comèdia televisiva més exitosa de les últimes dècades gira entorn d’individus amb personalitats conflictives i amb unes psicopatologies –neurosi, obsessió, paranoia, histèria, narcisisme...– que són font de situacions suposadament divertides, no sembla forassenyat sostenir que ‘Doctor Portuondo’, la primera sèrie original produïda per la plataforma catalana Filmin, és la ‘sitcom’ definitiva. La més honesta. La que s’atreveix a mostrar el que les altres passen per alt: que darrere de l’espurnejant xerradissa del neuròtic s’amaga un món de dolor i por. ‘Doctor Portuondo’, que s’estrena a Filmin el 29 d’octubre, és l’adaptació que Carlo Padial (Barcelona, 1977), en col·laboració amb el seu imprescindible aliat Carlos de Diego, ha fet del seu llibre homònim publicat el 2017 per Blackie Books, en què evoca els seus cinc anys de teràpia amb un excèntric i iracund psicoanalista cubà aficionat al whisky Johnnie Walker i tan capaç d’encapsular el pensament freudià en fórmules senzilles i brillants («quan la bèstia rugeix, la raó tremola», coses així) com d’embrancar-se a cops i ballar amb els pacients. Una consulta fora del temps Estructurada en sis episodis de poc menys de mitja hora, la sèrie troba el seu eix en la turbulenta i fascinant relació que mantenen el doctor Juan Antonio Portuondo i un neuròtic escriptor, il·lustrador i discjòquei en l’espai tancat d’una consulta que sembla existir fora del temps. Allà, entre alfombres perses, mobles de caoba i làmines amb taques de Rorschach, terapeuta i pacient s’entreguen a una febril dansa psicològica que és, alhora, un duel interpretatiu entre dos actors en estat de gràcia: Jorge Perugorría, com el psicoanalista volcànic, i Nacho Sánchez, que encarna un jove terroritzat per la vida que s’assembla molt a Carlo Padial. «En cap moment es va plantejar com una cosa important que el Nacho s’assemblés a mi o reproduís algun dels meus tics –explica el director–. De fet, no ha sigut res intencionat». L’actor ratifica aquesta versió: «Jo em vaig centrar a fer el personatge sense pensar gens a imitar Carlo. És veritat que després, amb el vestuari i la caracterització, s’hi va anar acostant, però no ho vam començar a treballar des d’aquí i crec que això l’ha fet més ric». Això del vestuari és determinant: ningú que conegui una mica Padial podrà reprimir un somriure de reconeixement al veure com el personatge combina les samarretes de 2Pac amb americanes sempre una mica massa grosses. Veritats, mentides i ficcions El jove pacient que interpreta Sánchez sent una fascinació tan gran pel seu terapeuta que no dubta a trufar el relat d’exageracions i falsedats amb l’única finalitat de causar-li bona impressió –«vol ser el millor neuròtic», apunta l’actor– i aquesta barreja de veritats, mentides i ficcions acaba constituint el teixit amb què es construeix una sèrie dominada per la presència titànica de Portuondo/Perugorría. «El Jorge va entrar en el paper amb tota naturalitat i va millorar moltíssim qualsevol cosa que nosaltres li haguéssim pogut portar –relata Padial–. Ha construït un personatge clàssic, que existeix de manera immediata en l’imaginari televisiu: un investigador de l’inconscient ja una mica cansat, molt escèptic amb el present i amb canvis d’humor molt bruscos; un detectiu psicoanalític que acaba culpant sempre el pacient del problema que li planteja. Jo el veig en la mateixa línia que Colombo. Un podria imaginar veure 10 temporades d’això». L’analogia entre Colombo i Portuondo no es limita al carisma imbatible de les dues figures. Al cap i a la fi, aquell llestíssim tinent de la policia de Los Angeles també resolia els seus casos a partir del duel psicològic que entaulava amb els sospitosos d’assassinat (que en no pocs casos resultaven ser psiquiatres). I, com el terapeuta cubà, vestia una roba estranyament obsoleta que el situava en una època una mica diferent de la que li havia tocat viure. «Portuondo –diu Padial– és un tipus del segle XX, un home d’acció i psicoanàlisi que no encaixa en aquesta era de narcisisme extrem en què tots anem ficcionant les nostres vides a les xarxes socials». Teràpia de grup Jorge Perugorría i Nacho Sánchez no estan sols en aquesta ‘sitcom’ freudiana que combina el registre de comèdia absurda amb el drama, el ‘thriller’ psicològic i fins i tot el terror (els ecos de la ‘trilogia de l’apartament’ de Polanski es deixen sentir en l’anguniós capítol cinquè). Els acompanyen la soferta nòvia del neuròtic protagonista (esplèndida Olivia Delcán) i els pacients del Centre Internacional de Psicologia («l’Studio 54 de la psicoanàlisi», com diu un dels personatges), a qui el doctor reuneix en una delirant teràpia de grup (allà hi ha Berto Romero, Elisabet Casanovas, David Pareja, Judit Martí, Josep Seguí, Arturo Valls, Llimoo i el mateix Carlos de Diego). El veritable Juan Antonio Portuondo va morir el 2005 i el diàleg que Padial manté amb ell a través de la sèrie té una punt d’invocació fantasmagòrica. «De fet, totes les pel·lícules de fantasmes són pel·lícules psicològiques», remarca el director, que admet que aquest nou acostament a la figura del seu difunt terapeuta resulta més fosc i desolat que el llibre en què s’inspira, que sí que tenia una vocació obertament còmica. «En el moment d’escriure el llibre, sentia una necessitat brutal de demostrar enginy a cada capítol. Ara, al fer la sèrie, el meu estat d’ànim era diferent i també tenia uns altres referents». Entre aquests, el director esmenta una sèrie de comèdies urbanes de finals dels anys 70 i principis dels 80 «que transcorren en espais reduïts», com ‘Las amigas’ (Claudia Weill, 1978), ‘Mi cena con André’ (Louis Malle, 1981) i, sobretot, ‘Un amor modern’ (Albert Brooks, 1981), «una pel·lícula clau al fer ‘Doctor Portuondo’». Una conversa aparcada També planeja sobre aquest canvi de to l’ombra de la pandèmia i la manera en què aquesta ha colpejat la salut mental d’un munt de gent. «El tema de la salut mental era una conversa aparcada i la pandèmia i el confinament l’han posat en el primer pla –assegura Padial–. I és un tema del que no deixem de parlar perquè la pandèmia no només ha deixat la gent molt tocada sinó que li ha creat una gran necessitat d’actuar psicològicament. El temps de confinament ens ha portat a plantejar-nos fins a quin punt estàvem vivint bé, a reavaluar-ho tot, perquè ens ha mostrat un horitzó incert, una intuïció que això es pot acabar en qualsevol moment. Hem sortit tots del confinament amb un gran desig de viure, d’entendre, de resoldre, i en aquest context la sèrie arriba en un moment ideal». Per a tots aquells que ho necessitin, el doctor Portuondo obre la seva consulta a Filmin. Però tinguin present que, com diu el terapeuta, «la psicoanàlisi no acaba mai» i, a més, inclou una terrible paradoxa: «Com més conscient ets, més pateixes». És el preu per deixar de ser «un nan psicològic que menja merda». Això i els 50 euros per sessió.

‘Doctor Portuondo’: el Colombo de la psicoanàlisi arriba a Filmin

Carlo Padial recrea els seus dies de teràpia amb un volcànic psiquiatre cubà en la primera sèrie produïda per la plataforma catalana de ‘streaming’

El més llegit