Auge i la caiguda de l’era del videoclub

Si hi va haver una institució que en els tres últims lustres del segle XX va merèixer la consideració de «més que un club», aquest va ser el videoclub. Nascut com un mer apèndix de les botigues d’electrodomèstics que a principis dels anys 80 oferien pel·lícules per impulsar la compra d’aparells reproductors, el negoci del lloguer de cintes de vídeo va conèixer a Espanya una expansió rapidíssima (i descentralitzada, a diferència del que passa amb el comerç actual) que va revolucionar per complet els hàbits d’oci i consum de la població. A mitjans de la dècada, el videoclub s’havia convertit ja en l’autèntic epicentre de la vida social i cultural dels barris i els pobles, i l’impacte que va tenir especialment a les perifèries urbanes de classe treballadora en les quals l’oferta d’oci i cultura anava poc més enllà del bar i les màquines recreatives és incalculable. El fenomen, avui gairebé oblidat per la digitalització dels continguts audiovisuals i l’aclaparadora oferta d’internet i les plataformes de ‘streaming’, comportava una sèrie d’elements i rituals que han entrat a formar part de la mitologia pop (les caràtules exaltades, els aparells per rebobinar les cintes, la por del recàrrec per incomplir el termini de devolució, la cortineta que delimitava l’espai dedicat al cine per a adults...) i va alterar les regles del joc en la indústria cinematogràfica, forjant noves maneres de fer les pel·lícules i de consumir-les i apreciar-les. De tot això s’ocupa amb erudició de savi i passió de col·leccionista el periodista Xavi Sánchez Pons a ‘El almanaque del vídeo’ (editorial Males Herbes), una joiosa evocació de l’era del videoclub que repassa l’auge i la caiguda del vídeo domèstic. Per fer-ho es val d’abundant material gràfic de l’època i dels testimonis personals de directors de cine, productors, propietaris i dependents de videoclubs, distribuïdors de pel·lícules i col·leccionistes. El resultat és una història enllaçada en la memòria sentimental de diverses generacions d’espanyols que se sustenta en tres grans pilars: l’aparell, les pel·lícules i el club. Amb una advertència final: «¡La revolució serà en VHS o no serà!». L’aparell: un vídeo a cada casa Després d’alguns intents pioners de vida efímera, el primer reproductor i gravador de vídeo domèstic veritablement popular, el Betamax de Sony, es va posar a la venda el maig del 1975. Al cap de 17 mesos, l’empresa JVC va llançar al mercat el format VHS, que compensava la seva inferior qualitat d’imatge amb un preu més assequible, unes cintes de més durada i uns reproductors més lleugers que els del seu competidor. La batalla entre els sistemes Beta i VHS (als quals el 1979 es va sumar el Video 2000 desenvolupat per Philips i Grundig) va marcar la primera dècada de l’era del vídeo, fins que l’estratègia de JVC de concedir patents del seu format a altres fabricants va acabar inclinant la balança al seu favor i el VHS es va fer l’amo del mercat. L’arribada dels primers reproductors de vídeo a les llars va prendre la metxa d’una revolució d’abast estratosfèric. «Allò de veure cine a casa ara ens sembla la cosa més normal del món, però abans del vídeo l’única possibilitat de fer-ho eren els projectors de súper 8, o coses més professionals, als quals molt pocs tenien accés –remarca Sánchez Pons–. Al principi, conèixer algú que tingués un reproductor de vídeo ja era la bomba, perquè a més l’experiència es compartia. En el meu bloc, el primer a tenir-lo va ser el veí del 7è 2a i recordo que pujàvem al seu pis a veure pel·lícules». El vídeo no va tardar a entrar a pràcticament totes les cases. El VHS va regnar folgadament en els últims 15 anys del mil·lenni fins a acabar sent desbancat per la irrupció del DVD. El 2016, Funai Electric, l’única empresa del món que continuava fabricant reproductors de VHS, va abandonar el format. Sánchez Pons està «convençut» que no tardaran a tornar a fabricar-se per atendre la demanda dels vells i nous col·leccionistes, tot i que per ara els aficionats han de recórrer al mercat de segona mà. «Jo mateix vaig comprar fa poc a través de Wallapop un reproductor Firstline a una família de Santa Eulàlia. Em va costar 20 euros. Quan el vaig anar a buscar, em van mirar una mica estrany». Les pel·lícules: una demanda voraç El cineasta ‘underground’ i col·leccionista Creeky Man apunta a ‘El almanaque del vídeo’ una dada bastant sorprenent: «Només el 10% dels títols que es van editar en VHS han sortit en DVD o Blu-ray». Sánchez Pons posa la xifra en context al recordar que en la segona meitat dels anys 80 «existia una demanda bestial; els clients exigien constantment nous títols als seus videoclubs i, per atendre aquesta voracitat, es produïa una quantitat de pel·lícules inhumana. De fet, s’arribaven a editar obres de teatre d’Andrés Pajares i Fernando Esteso filmades amb un trípode i la gent les consumia. O pel·lícules de gènere gravades entre quatre amics amb una càmera domèstica i sang feta amb quètxup que es publicaven en vídeo perquè hi havia un mercat per a aquestes pel·lícules». A finals d’aquella mateixa dècada, les productores ja ingressaven més diners amb els seus llançaments en vídeo que amb les estrenes a sales i no dubtaven a invertir grans quantitats per publicitar les seves novetats. Sánchez Pons recorda el cas paradigmàtic de ‘Campeón de campeones’ (Robert Radler, 1989), una discreta pel·lícula d’arts marcials que a Espanya va sortir directament en vídeo i que «va tenir una campanya de promoció brutal, amb anuncis de televisió, ‘displays’ i tota la parafernàlia. Va ser un ‘hit’». Una altra manera de singularitzar les pel·lícules enmig de tal allau eren les caràtules, que, en el seu afany per cridar l’atenció, arribaven a extrems de deliri molt memorables. «La caràtula ho era tot –confirma l’autor de ‘El almanaque del vídeo’ –. Ara, abans de veure una pel·lícula tens mil maneres d’informar-te, però en aquella època anaves a cegues, així que triaves un títol per la caràtula, que sovint incloïa unes imatges i uns eslògans que no tenien res a veure amb el contingut real. El resultat era que t’emportaves grans decepcions però també, de tant en tant, tenies grans epifanies». El videoclub: temple de cultura popular Al principi, destaca Sánchez Pons, el negoci dels videoclubs era una cosa «molt rudimentària» perquè «no estava gens clara la frontera entre el legal i l’il·legal». Video Instan, per exemple, el primer videoclub que va operar a Barcelona (i avui un dels últims supervivents), funcionava amb un model semblant al canvi, en el qual els socis aportaven una o diverses pel·lícules (que en aquells dies pioners podien costar entre 15.000 i 20.000 pessetes i eren gairebé sempre pirates) i les intercanviaven per d’altres. En poc temps el sector es va regularitzar, es va estendre la pràctica del lloguer de les cintes i es va produir un ‘boom’ esperonat pels ràpids beneficis. Cada videoclub era un petit temple de cultura popular, amb el seu oficiant –aquest dependent que, com adverteix Sánchez Pons, tenia al barri la mateixa autoritat «que un apotecari de poble»–, la seva feligresia, els seus manaments («tornin les cintes rebobinades»), els seus rituals i els seus èxtasis. «El que més es romantitza en el llibre és el moment d’entrar al videoclub i passejar pels passadissos triant les pel·lícules que agafaríem el cap de setmana; podíem estar dues hores mirant les lleixes». En aquestes lleixes no es feien distincions entre el cine suposadament de qualitat i els subproductes de pura explotació destinats directament al vídeo; allà Mariano Ozores mirava als ulls a Ingmar Bergman i això alliberava el consum de pel·lícules de qualsevol possible tic elitista. «Com diu [el director] Paco Plaza al llibre, al videoclub el gust es democratitzava per complet. Tu veies ‘1997: Rescate en Nueva York’ [John Carpenter, 1981] i ‘1990: Els guerrers del Bronx’ [Enzo G. Castellari, 1982] i et semblaven el mateix. Això va fer que tota una generació de cineastes es formés barrejant gèneres i productes de sèrie B i gran pressupost sense tenir manies». El final (i la resistència) Els videoclubs de barri van sobreviure a la peculiar competència dels anomenats vídeos comunitaris (espavilats emprenedors que cablejaven la finca per oferir una programació de cine als veïns) i, amb més conflictes, a la irrupció de les televisions privades, però van acabar capitulant davant el capitalisme més ferotge encarnat en la irrupció de la cadena multinacional Blockbuster, amb la seva agressiva política de preus. «Els Blockbuster van arrasar i es va carregar tot el negoci –relata Sánchez Pons–. Van obligar a tancar molts videoclubs de barri i van augmentar tant l’oferta que després, quan va caure la demanda, es van desplomar molt ràpid. La seva arribada va ser el principi del final». Amb la definitiva substitució del VHS pel DVD l’era del videoclub va entrar en una fase agònica. Avui només queden un reduït nombre d’heroics establiments supervivents (poc més de 200 a tot Espanya) i, això sí, un nucli petit però creixent de col·leccionistes disposats a passar per alt les imperfeccions de la imatge a canvi d’atresorar les pel·lícules en el mateix suport en el qual les van conèixer ja fa diverses dècades. «Espanya és un centre de col·leccionisme important, molt centrat en el terror, la fantasia i les ‘bizarrades’ –explica l’autor de ‘El almanaque del vídeo’–. És un nínxol molt de culte en el qual no és estrany que es paguin 2.000 o 3.000 euros per una cinta rara». Sánchez Pons insisteix en la necessitat de vetllar per la conservació del format físic –«hi ha milers de pel·lícules que només hi ha en VHS, Beta o 2.000 i que corren el risc de perdre’s», alerta-, però apunta que hi ha altres maneres de despertar l’interès de les noves generacions per l’era del vídeo. «Que es facin ‘stories’ d’Instagram o Tik Tok amb el filtre de VHS ja és una manera de mantenir viu el record del que tot allò va significar».

Auge i la caiguda de l’era del videoclub

Amb testimonis d’empresaris, distribuïdors, dependents, productors, cineastes i col·leccionistes, Xavi Sánchez Pons recrea a ‘El almanaque del vídeo’ els dies en què el VHS era el rei de la indústria audiovisual

El més llegit