Si hi va haver una institució que en els tres últims lustres del segle XX va merèixer la consideració de «més que un club», aquest va ser el videoclub. Nascut com un mer apèndix de les botigues d’electrodomèstics que a principis dels anys 80 oferien pel·lícules per impulsar la compra d’aparells reproductors, el negoci del lloguer de cintes de vídeo va conèixer a Espanya una expansió rapidíssima (i descentralitzada, a diferència del que passa amb el comerç actual) que va revolucionar per complet els hàbits d’oci i consum de la població. A mitjans de la dècada, el videoclub s’havia convertit ja en l’autèntic epicentre de la vida social i cultural dels barris i els pobles, i l’impacte que va tenir especialment a les perifèries urbanes de classe treballadora en les quals l’oferta d’oci i cultura anava poc més enllà del bar i les màquines recreatives és incalculable.
Crònica d’una revolució
Auge i la caiguda de l’era del videoclub
Amb testimonis d’empresaris, distribuïdors, dependents, productors, cineastes i col·leccionistes, Xavi Sánchez Pons recrea a ‘El almanaque del vídeo’ els dies en què el VHS era el rei de la indústria audiovisual
El més llegit
- El PSC voreja la victòria i Puigdemont reforça l’avantatge sobre Aragonès
- Els jesuïtes sabien des de 1968 que Lluís Tó era un "depredador sexual"
- Un bosc amb 2.000 arbres enterrarà residus perillosos
- ¿I ara què, Joan?
- Carles Puigdemont: "Avui estem molt més preparats per aguantar un embat amb l’Estat"