L’estil de Wes Anderson és inconfusible. Tant, que genera fílies i fòbies irracionals. Perfeccionista i meticulós fins a la mania, al llarg de les seves obres el director ha anat configurant una sèrie de trets que el defineixen a l’hora de crear tota una cosmogonia que serveix per endinsar-nos en un catàleg de codis intransferibles que caracteritzen les seves històries i els seus personatges excèntrics i entranyables. El seu imaginari beu de nombroses fonts, tantes com el seu propi bagatge i coneixement cultural de la modernitat, i a cada nova pel·lícula aconsegueix incloure una dimensió diferent que el situa com un dels grans orfebres del cine contemporani. A ‘La crónica francesa’ aconsegueix condensar tot el seu geni il·luminat a través d’un homenatge al periodisme des del seu prisma colorista, cartesià i representacional en què, per damunt de tot, torna a confirmar que la seva obsessió per la forma no està disputada amb l’emoció.