Amb la ironia passa com amb la família: si és la nostra, la defensem a mort; si és la d’uns altres, tot el que fa ens dona pel sac. La nostra ironia és senyal de perspicàcia, de subtilesa i d’humor intel·ligent (aquesta entelèquia). La ironia dels altres, quan ens escomet i ens llanceja, és mostra de mala llet, insídia i incontinència. El que és llibertat per ser irònic en el meu cas, és pèssima educació i fanfarroneria en el meu veí. El posseïdor del do de la ironia pren distància, potser massa, i mostra amb quina destresa la utilitza. Geni i figura (retòrica). La ironia, diuen, és la gran figura de la ‘postmodernitat’, que és com no ser res i, a més, semblar-ho.