Almudena Amor: així és la jove actriu revelació de l’any a Espanya

Al final del 2019, Almudena Amor (Madrid, 1994) era encara un foli en blanc. Sense massa experiència, tot just un parell de curtmetratges i alguns anuncis i videoclips, va fer la seva primera gran prova de càsting, convençuda, això sí, que ho podia aconseguir: ni més ni menys que el paper protagonista del drama de terror ‘La abuela’, de Paco Plaza; la jove model que ha de deixar París per tornar a casa a cuidar la seva àvia malalta en els seus últims dies. Alguna cosa gran cosa va haver de notar Plaza en Almudena, potser la seva presència equívocament fràgil o la seva mirada infinita, perquè la va triar sense dubtar entre moltes altres candidates. El mateix que, uns mesos després, va haver d’apreciar Fernando León de Aranoa quan la va escollir per interpretar l’ambiciosa becària que dona molts maldecaps a Javier Bardem a ‘El buen patrón’. El seu ha sigut un sobtat i vertiginós salt a l’hiperespai, un raig de llum a màxima velocitat. «De vegades fa una mica de vertigen pensar com de ràpid i intens va tot això, però intento seguir amb els peus a terra. Per mi l’actuació és una cursa de fons», assegura l’actriu madrilenya en conversa amb aquest diari al Festival de Sitges, on dissabte es va projectar ‘La abuela’ fora de concurs. Una simple recerca a la xarxa del nom Almudena Amor descobreix una infinitat de titulars de premsa de l’estil «l’actriu que arrasarà aquest any en el cine espanyol» o «l’actriu de qui tothom parlarà». La seva fulgurant aparició en l’escena en dos projectes del pes d’‘El buen patrón’ i ‘La abuela’ fa pensar que, en efecte, la jove intèrpret ha fet el salt a les grans lligues amb una més que probable candidatura al Goya a millor actriu revelació. «Home, jo crec que en aquests titulars el periodista intenta més generar un desig que una realitat, però bé, intento portar-ho amb naturalitat», respon entre contagioses rialles. Però vostè fins no fa res era una jove anònima i en poc temps ha sigut una presència estel·lar a Sant Sebastià i ara a Sitges. ¿Li està costant adaptar-se a aquesta nova realitat o l’està disfrutant? -Hi ha una cançó que m’encanta de Sen Senra que diu una cosa així com que ‘no vull estar de moda perquè el que està de moda passa de moda’. I jo no vull això. Vull ser actriu i que la gent em reconegui com una tia treballadora que s’ho treballa. És veritat que de vegades t’entra una mica de vertigen, perquè et veus treballant amb Javier Bardem en una pel·li que representarà Espanya als Oscars, et veus en festivals com el de Sitges, et veus en programes de la tele, i tot, o gairebé tot, és nou per tu. Però sento que el cos em diu que soc on he de ser. Estic disfrutant del moment. Els inicis a l’institut Amor evoca el temps, amb tot just 14 anys, en què va decidir apuntar-se a un taller de teatre al seu institut del barri de Ciudad Lineal com a assignatura optativa. «Vaig deixar el francès i em vaig apuntar a teatre. Crec que va ser una bona decisió», diu entre rialles. Aquí se li va obrir un món. «Anava a les classes feliç. Era bona estudiant, però no ressaltava en res, i de sobte em vaig trobar en un espai on era molt feliç. Fa poc vaig trobar els quaderns de teatre que tenia d’aquests anys i... ¡hi havia molta passió!». Amb 18 anys va tenir la temptació d’estudiar interpretació, però finalment es va inclinar per la publicitat: «No hi havia ningú a la família que fos artista i, bé... també els teus pares t’inciten que busquis una seguretat, que et vagi bé. Em va la creativitat i vaig pensar que la publicitat i el disseny gràfic eren un bon camí». Va acabar els estudis, però aviat, amb 22 anys, va descobrir que li faltava alguna cosa: «Vaig tenir una crisi molt forta. ¿I ara on vaig? ¿Què faig amb la meva vida? Em feia ràbia perquè, caram, veies que tot el món a qui admires tenia una passió forta i que tu no la tenies... I al final em vaig adonar que sí que la tenia: era la interpretació». Llançar-se al buit No sense dubtes, perquè el teatre i el cine eren un món «difícil» a què tenia molt respecte, va decidir llançar-se al buit. «Em vaig dir una vegada i una altra: “Intenta-ho: és igual que no surti, fes-ho, tia”. I vaig acabar veient que realment això era la meva vida. De moment, crec que la cosa està anant bé...», diu amb un delicat somriure entre la innocència i el convenciment. View this post on Instagram A post shared by Almudena Amor (@almudena_amor) Entre una cosa i l’altra, Almudena Amor va fer de model durant un temps. «Sempre he sigut una noia molt independent i volia tenir els meus dinerets, així que el modelatge el vaig veure com una manera de guanyar diners que tampoc em treia temps per estudiar. Si ets així, com alta i mona, doncs és fàcil dedicar-t’hi, però aviat vaig veure que no era el que m’agradava. Era una mica presó. Tenia la sensació que tot era molt superficial», diu l’actriu, avui feliç que el seu cos, el seu físic, sigui «menys un simple instrument de bellesa que una eina per explicar històries i que la gent hi pugui empatitzar». Relació amb la gent gran El breu passat de model va ser crucial per al seu treball a ‘La abuela’, en què interpreta, precisament, una jove maniquí que ha de cuidar la seva àvia malalta. «No m’identifico amb el meu personatge, però sí que hi empatitzo molt. Des del moment en què vaig fer la primera prova vaig sentir-hi un vincle molt fort. T’explicaré una cosa: la nit de Cap d’Any del 2019 vaig anar a sopar amb tres amigues a casa de la meva àvia a Madrid. Després vam sortir de festa i de sobte em vaig posar trista perquè pensava en la soledat de la meva àvia. En aquest moment, els vaig explicar a les meves amigues que havia fet una prova per a una pel·lícula i els vaig dir que volia fer-la com fos, perquè volia explicar aquesta història, la necessitat d’estar, d’estimar la gent gran, que crec que és l’amor més pur, més bonic. Era una cosa gairebé personal. Imagina’t com em vaig sentir quan, dues setmanes després, em van dir que el paper era meu». A més de l’acabada d’estrenar ‘El buen patrón’ i la ‘La abuela’ (que arribarà als cines a principis de gener), ben aviat podrem veure la imparable Amor en un «paper petit, un ‘cameo’» en l’episodi que Paco Plaza ha dirigit per a l’actualització del clàssic catòdic del terror ‘Historias para no dormir’ per a Prime Video. «També he fet un curt per a l’ESCAC, ‘Todos pardos’, de Carlos Llaó, que em va encantar i que és a punt de sortir. Vaig fent proves, a veure quins projectes prosperen, però no tinc pressa. Al final tot està anant molt bé. Jo és que confio molt en el treball i el destí: penca i fes les coses amb amor; després veuràs que la vida t’ho sol tornar», afirma l’actriu, que es declara, amb un fil de veu, gairebé amb vergonya, fan de Juliette Binoche i Isabelle Huppert. «Són una mica... les meves referències. A mi és que m’agrada molt el cine d’autor, en què sembla que no passen coses però en realitat indaga molt en les persones: Haneke, Von Trier, Jonás Trueba... M’encanta també el cine de Miranda July i em flipa Wong Kar-wai. I David Lynch. ¡Soc molt fan de ‘Twin Peaks’! Això sí, no veig res de cine de superherois o d’acció», admet encongint-se d’espatlles. ¿I com és un dia normal d’Almudena Amor més enllà de la interpretació? Doncs... és que soc una noia molt normal. Ara faig molta dansa contemporània; abans, de joveneta, ballava molt. Vaig al cine, escolto música, vaig a concerts. Res fora del normal. Ah, hi ha una cosa que m’encanta: tinc unes amigues costureres que tenen un taller al centre de Madrid i m’encanta jugar amb elles amb les teles. I també anar al meu poble, a Lagartera, Toledo, a veure la meva àvia. ¿Ja li he dit com m’estimo les meves àvies, que les adoro?

El més llegit