Steve van Zandt: «Springsteen va aconseguir imposar la seva visió; jo no vaig saber fer-ho»

Conegut per ser la mà dreta de Bruce Springsteen dins i fora dels escenaris, Steve van Zandt (Winthrop, Massachusetts, 1950) va partir peres amb el ‘Boss’ el 1984 per reinventar-se com a artista en solitari, productor, compositor, activista polític i actor (‘Los Soprano’, ‘Lilyhammer’...), facetes a què ja no va renunciar després de tornar a la disciplina de l’E Street Band el 1999. L’home de la bandana indestructible repassa ara la seva sorprenent peripècia vital en un vibrant llibre de memòries, ‘Flechazos y rechazos’ (Libros del Kultrum). El títol original de la seva autobiografia és ‘Unrequited Infatuations’ [alguna cosa així com ‘Obsessions no correspostes’], però la impressió que queda després de llegir-la és que la vida l’ha tractat bé. Sí, la vida ha sigut bona amb mi. No em queixo. Però tant amb el títol com amb el llibre volia explicar un sentiment que pot ser compartit per moltes persones. Mira, jo he tingut un èxit fantàstic amb l’E Street Band, amb ‘Los Soprano’, amb ‘Lilyhammer’, amb el projecte ‘Sun City’ ..., però el meu treball més personal no ha aconseguit mai un públic. De vegades, les coses que més estimes no t’estimes a tu. La primera part del llibre és la història d’un nano de Nova Jersey que arriba al cim del rock’n’roll, i aquesta és una gran història, però cap a la meitat, de sobte, la meva vida es va acabar tal com la coneixia i vaig haver d’emprendre una aventura sense cap pla i cap ajuda, i d’allà en van sortir moltes coses positives. I això és una cosa que espero que pugui servir d’inspiració a altra gent. Tothom se sent una mica decebut amb la seva vida en algun moment. L’important és què passa després, què fas amb aquesta decepció. Si deixes que això et paralitzi o si t’estimula per fer coses. La fractura a què es refereix es va produir en el moment en què va decidir abandonar l’E Street Band a principis dels 80. Correcte. Al llibre relata que va tenir una forta discussió amb Bruce Springsteen, però no arriba a explicitar els motius de la ruptura. ¿Li va demanar vostè algun tipus de reconeixement que ell es va negar a donar-li? Es van barrejar diverses coses, i allò va ser com una tempesta perfecta. Van passar moltes coses alhora. Jo vaig començar a obsessionar-me amb la política, algú em va oferir un contracte per anar en solitari i la relació amb el Bruce es va deteriorar. Jo entenia que feia molt temps que li donava bons consells i que mereixia un lloc a l’equip de ‘management’. Ell no ho va veure així. Així que vaig marxar. Aquesta decisió li va permetre fer un munt de coses que de cap altra manera potser no hauria ni intentat. No obstant, en diversos moments del llibre se’n mostra penedit. Així és. Sempre tindré aquest sentiment que potser no vaig fer el correcte. I sempre desitjaré poder tornar al passat per esbrinar si era possible fer compatibles les dues coses, la meva carrera i la pertinença a l’E Street Band. És un desig estrany, perquè en el fons sempre he sabut que la resposta és que no, això no hauria funcionat. I si ho penso, veig que tot el que he aconseguit, ho he aconseguit després de deixar la banda. Tant de bo no hagués hagut de trencar amb la meva vida anterior per tenir una vida nova, però així són les coses. No sé si és necessari arribar als extrems d’autoexigència i insatisfacció que Springsteen exhibeix Anem una mica enrere. A mitjans dels 70, tant la música que vostè feia amb Southside Johnny & The Asbury Jukes com el que Springsteen feia a ‘Born to run’ semblaven nedar a contracorrent. ¿No tenien la impressió d’haver arribat tard a una festa? Sí, totalment. Mai vam estar a la moda. El que fèiem semblava una cosa desfasada, en la tradició del rock’n’roll i el soul dels anys 50 i 60, sense prestar gaire atenció al que estava passant al món real. D’alguna manera, Bruce va fer que allò funcionés i va trobar la manera d’imposar la seva visió. Jo no vaig saber fer-ho. «L’única addicció de Bruce era fer-se la vida impossible», escriu. ¿Què vol dir amb això? És difícil explicar-ho en poques paraules. Diguem que és molt dur amb si mateix. No sé si és necessari arribar als extrems d’autoexigència i insatisfacció que ell exhibeix, però és innegable que això li ha donat un plus en la seva carrera. Probablement, hauria aconseguit un 90% de les coses que ha aconseguit sense aquest perfeccionisme obsessiu, però sempre ha volgut fer-ho tot exactament com creu que s’ha de fer. Això té un preu i també una recompensa. M’encanta la imatge de l’E Street Band com una espècie de ‘Rat Pack’ del rock’n’roll. Però si Bruce era Sinatra, vostè era Dean Martin i Clarence Clemons era Sammy Davis Jr., ¿qui jugava el paper de Peter Lawford [actor i cunyat de John i Robert Kennedy]? [Rialles] Aquesta és bona. Potser Max Weinberg. Aquest tio està connectat amb gent important, ¿saps? Em vaig aferrar a Sud-àfrica i això em va salvar la vida. Diu que ‘The river’ és el seu «àlbum oficial» favorit de Springsteen. ¿N’hi ha algun de no oficial que li agradi més? El meu favorit seria ‘Tracks’. Té un munt d’‘outtakes’ increïbles. Totes aquestes cançons fantàstiques que Bruce va decidir deixar fora de ‘Darkness on the edge of town’ i ‘The river’. Ell tenia les seves raons per fer-ho, i el respecto i l’admiro per això, però amb aquestes cançons n’hi hauria hagut prou perquè qualsevol altre artista tingués una carrera formidable. Quan va deixar a l’E Street Band, ¿ningú el va advertir que ficar-se en política no era el millor camí per convertir-se en un artista d’èxit? ¡Tothom m’ho va dir! Però suposo que en aquella època jo estava boig i no m’importava. Perseguia aquesta idea de convertir-me en un artista-periodista-activista. Ningú esperava això de mi, però es va convertir en una obsessió. D’altra banda, no tenia res a perdre. La meva vida estava acabada. Havia invertit 15 anys en el rock and roll i quan per fi havíem aconseguit arribar a algun lloc, vaig tocar el dos. I el que em vaig trobar sota els peus era un abisme. Així que vaig començar a caure, i quan caus, t’agafes al que sigui per salvar-te. Jo em vaig agafar a Sud-àfrica i això em va salvar la vida. La seva implicació en la causa del final de l’‘apartheid’ va arribar a ser gairebé temerària. No només va promoure, va compondre i va gravar un gran disc amb un munt de superestrelles, sinó que va viatjar a la zona, va investigar exhaustivament sobre el terreny, es va entrevistar amb els principals actors del conflicte... Més que una campanya, el seu va ser una missió. Així és. Havia de ser molt rigorós en tot el que feia perquè allò era en veritat un assumpte de vida o mort. No podia cometre errors. A més, després d’haver abandonat l’E Street Band, ja no tenia por de res ni de ningú. I això va ser molt útil, perquè em va permetre anar més enllà del que hauria anat normalment, anar a llocs perillosos i fer el que creia que calia fer. Pensa que, en aquell moment, el que passava a Sud-àfrica no li importava a ningú als Estats Units. Ningú sabia res sobre el cas. La tasca que calia fer era enorme. I jo em vaig centrar completament en això perquè no tenia res més. En el llibre, critica obertament l’actitud ambigua de Paul Simon en aquell moment. ¿Va ser una gran decepció? M’agrada Paul Simon i sento un enorme respecte per ell com a compositor. Però en el tema de Sud-àfrica mai ens vam posar d’acord. Per descomptat, ell no era l’únic artista que violava el boicot cultural, però sí que era l’únic que ho feia obertament i fins i tot amb alegria. Ell tenia els seus arguments, però pretenia que aquests arguments estiguessin per sobre del que opinaven Nelson Mandela, el Congrés Nacional Africà o els ciutadans de Sud-àfrica. El Paul pot arribar a ser molt arrogant. ¡Encara avui afirma que tenia raó! I jo no era allà per donar la meva opinió sobre el tema, sinó per escoltar la gent d’allà, perquè ells no podien parlar i nosaltres havíem de parlar per ells. Això és el que Paul Simon mai va acabar d’entendre; ell creia saber-ne més que ningú. És molt interessant el paral·lelisme que estableix entre la seva relació amb Bruce Springsteen i la relació que mantenen el seu personatge de Silvio Dante i Tony Soprano a ‘Los Soprano’. ¿És una cosa que David Chase [el creador de la sèrie] tenia al cap o va sorgir de manera natural? El que va passar va ser que David Chase va escriure el guió amb 12 o 15 personatges interessants, però cap d’ells era el ‘consigliere’ o la mà dreta del cap del clan. ¡I aquesta és una figura fonamental en tots els clans mafiosos! Com explico al llibre, el David em va oferir el paper de Tony Soprano i HBO li va dir que si se li havia anat la puta olla al donar el personatge principal a un tio que mai havia actuat abans, i llavors va decidir escriure un paper específicament per a mi. Al principi, la posició de Silvio a la família era una mica imprecisa, però llavors entre el Jimmy [James Gandolfini, que va interpretar Tony Soprano] i jo es va crear un vincle molt especial fora del plató i el David es va fixar en això i a poc a poc el Silvio es va anar convertint en la mà dreta del Tony. I, per descomptat, a partir d’allà, jo vaig poder introduir en la meva interpretació molts elements de la meva pròpia relació, personal i professional, amb Bruce Springsteen. Per mi, els Beatles van ser els primers i els més importants, i tenir el Paul al meu costat va ser absolutament increïble L’últim capítol del llibre, en el qual evoca el dia en què Paul McCartney es va unir a vostè a l’escenari del Roundhouse de Londres, és molt emocionant. ¿Va sentir aquell moment com una validació de tota la seva carrera? Completament. Al cent per cent. No hi pot haver una validació més gran. ¿Què hi ha més gran que això? Aquest paio i el seu grup van ser els únics responsables que jo acabés en el negoci de la música. Per mi, els Beatles van ser els primers i els més importants, i tenir el Paul al meu costat va ser absolutament increïble. Si et soc sincer, encara em costa creure que allò passés de veritat. ¿Continua veient-se a si mateix com un noi dels anys 60? Per a mi, sempre és el 1967. Mai he deixat de ser el nano que era el 1967. Això seu, llavors, no és nostàlgia. ¡Sempre ha estat vivint allà! [Rialles] Exacte. Mai he hagut de mirar enrere, perquè segueixo allà. Si el Bruce vol sortir de gira, jo estaré amb ell i ens veurem a Barcelona Parlant dels anys 60, ¿d’on surt aquesta devoció eterna seva per The Rascals? La meva relació personal amb The Rascals ha sigut una mica dramàtica [Van Zandt va produir l’espectacle teatral ‘The Rascals: Once upon a dream’], però quedem-nos amb les coses positives. Han sigut una de les millors bandes de la història, no hi ha dubte, d’això. En directe eren un grup al·lucinant. Els artistes negres sempre han sigut els millors intèrprets, això no es pot discutir, però bandes com els Rolling Stones i els Rascals eren dels pocs grups blancs que en directe podien ser igual d’excitants. El cantant Eddie Brigati era tot un ballarí, el tio es tornava boig a l’escenari. A més, tenien grans cançons. ¡I eren de Nova Jersey! ¿El veurem pròximament per Barcelona amb l’E Street Band o amb els Disciples of Soul? Barcelona és una de les meves ciutats favorites. Soc un friqui de Gaudí, adoro tot el que va fer. I, bé, amb una mica de sort, potser aquest estiu que ve... En realitat, no en puc dir més. Veurem què vol fer el Bruce. Jo tinc en perspectiva algun projecte televisiu i alguna cosa amb els Disciples of Soul, però cal donar-li al Bruce la prioritat; així que si el Bruce vol sortir de gira, jo estaré amb ell i ens veurem allà.

Steve van Zandt: «Springsteen va aconseguir imposar la seva visió; jo no vaig saber fer-ho»

El cap de màquines de l’E Street Band repassa la seva agitada odissea rocker en el llibre de memòries ‘Flechazos y rechazos’

El més llegit