El combat ideològic i sense quarter que Belén Gopegui (Madrid, 1963) entaula des de fa anys amb els seus llibres se sustenta en l’optimisme tranquil d’una raó que va del jo al nosaltres. Les càrregues de profunditat en la seva literatura es dirigeixen a penetrar en el que és real expressat en les condicions de possibilitat de les vides d’uns personatges que no desisteixen en els seus afanys perquè continuen creient que unes altres condicions socials, polítiques i econòmiques són materialment possibles. Unes condicions allunyades de les metafísiques benintencionades i ancorades, en canvi, en una retòrica de la quotidianitat que no és, de cap manera, costumista, però sí necessitada de l’imaginari dels detalls perquè la ficció prengui vida i es comporti com la bastida imprescindible d’un discurs compromès i militant. La reflexivitat dialèctica de Gopegui continua aquí present com ho estava en les seves anteriors ficcions i la seva responsabilitat com a escriptora, intacta.