L’home llop treu els ullals a Sitges

Hi ha diversos personatges del gènere fantàstic que representen la idea de la bèstia interior que el festival de Sitges ha pres aquest any com a leitmotiv, cas de la dualitat de ‘Doctor Jekyll i Míster Hyde’. Però la gran criatura teriantròpica, meitat bèstia (therion) i meitat humana (anthropos), és sense cap dubte la licantropa, el mite fantàstic més universal al costat del vampir. És aquell home o femella que, afectat per una maledicció o la mossegada d’un altre llop, es transforma en pura bestialitat durant les nits de lluna plena i satisfà el seu instint matant i esquinçant homes i animals. Si el mite vampíric té grans antecedents literaris (Bram Stoker i Sheridan Le Fanu), el doctor Frankenstein i l’home invisible van sorgir de la ploma de Mary Shelley i H. G. Wells, hi ha rastre de les històries de mòmies reviscudes en llibres de Louise May Alcott i Loudon Webb, i altres criatures clàssiques del fantàstic procedeixen de Robert Louis Stevenson i Edgar Allan Poe, no hi ha base novel·lesca en la gestació de l’home llop. És, com els zombis, una creació molt cinematogràfica que ha sigut traslladada amb èxit a altres llenguatges: ‘Moonshine’, un còmic actual de Brian Azzarello i Eduardo Risso –els autors de ‘100 balas’– barreja homes llops i gàngsters en plena llei seca. En l’època daurada d’Universal, la gran productora de cine de terror al Hollywood dels 30 i 40, el licantrop va ser recurrent. A les dues pel·lícules que van establir la iconografia bàsica, ‘El lobo humano’ (1935) i ‘El hombre lobo’ (1941), s’hi van sumar després les presències del personatge, sempre amb els trets de Lon Chaney Jr., en les extravagants reunions de monstres: ‘Frankenstein y el hombre lobo’ (1943), ‘La zíngara y los monstruos’ (1944) i ‘La mansión de Drácula’ (1945). Universal va tancar el cicle canviant de gènere a ‘La loba humana’ (1946), en la qual l’afectada per la maledicció és una burgesa londinenca de 1900. La productora britànica Hammer Films, hereva dels personatges d’Universal, només va realitzar una pel·lícula interessant sobre el tema, ‘La maldición del hombre lobo’ (1961) de Terence Fisher i amb Oliver Reed. Ambientada a Espanya, la seva premissa és molt diferent, ja que la bèstia és el fill d’una jove violada. El zenit de les metaformosis Les metamorfosis d’home en llop, amb trucatges magnífics que feien realitat el que als films d’Universal eren lleugers efectes de maquillatge, va assolir el seu zenit quan John Landis i Joe Dante van realitzar el 1981 ‘Un hombre lobo americano en Londres’ i ‘Udols’, respectivament, dos dels films programats en el cicle de Sitges. D’aquell any és també la misteriosa ‘Lobos humanos’, en la qual un policia investiga uns crims comesos en aparença per un licantrop; Tom Waits apareixia com a borratxo en un bar. Neil Jordan va firmar una obra mestra, ‘En compañía de lobos’ (1984), en la qual va creuar la licantropia amb una revisió modernista i sexual del conte de Caputxeta vermella. L’home llop cinematogràfic no ha cessat: anime –‘Los niños lobo’ (2012)–, ‘gore’ –‘Dog soldiers’ (2002)–, visions realistes –‘Lobo’ (1994), amb Jack Nicholson, i ‘El hombre lobo’ (2010), amb Benicio del Toro–, comèdies –‘De pelo en pecho’ (1985)– i les sagues d’‘Underworld’ i ‘Crepuscle’, licantrops contra vampirs. Menció especial per a l’aportació espanyola. A més dels rudimentaris films de Paul Naschy-Jacinto Molina –‘El retorno del hombre lobo’ (1980), ‘La bestia y la espada mágica (1983)–, compta amb acostaments personals com ‘El bosque del lobo’ (1970), de Pedro Olea, i ‘Romasanta’ (2004), de Paco Plaza. Aquests quatre títols es projecten a Sitges juntament amb una autèntica raresa, ‘Nazareno Cruz y el lobo’ (1975), producció argentina sobre un lobizón de la Pampa.

L’home llop treu els ullals a Sitges

El festival revisa aquest any el mite de la bèstia interior amb diverses pel·lícules sobre l’home llop, personatge clau del gènere fantàstic.

El més llegit