Concerts de pop familiars: ¿són per als nens, els pares o tots dos?

Fa una dècada que el festival Petits Camaleons va apostar per un programa d’índole familiar que tant pogués agradar els nens com eñs adults, sospitant que els grups de pop, rock, folk o mestissatge de consum comú podien entusiasmar, tal qual, l’audiència més tendra, sense necessitat d’abaixar el llistó executiu, disfressar-se ni adoptar un to forçadament infantil. Al seu director i ideòleg, Albert Puig, els espectacles en què «es tracta els nens com si fossin una mica tontos» l’esgarrifen i diu haver comprovat a la seva pell que «avui dia, ells tenen accés a tot» i «són com esponges». Seguint aquesta premissa, el festival de Sant Cugat afronta aquest cap de setmana el gruix de la seva 10a edició amb artistes com Manel, Joan Miquel Oliver, Mishima, Lildami, Suu, Doctor Prats, The Tyets o Roba Estesa, repartits entre dos escenaris (el Teatre Auditori i la carpa adjunta), amb capacitat per a 700 persones cada un. Els grups hi porten els seus repertoris habituals, interpretats amb el mateix rigor de sempre, si bé redueixen els concerts a mitja hora i prenen nota d’alguns consells. «Els suggerim que se centrin en les seves cançons conegudes, perquè aquest no és el lloc per presentar un àlbum, i que evitin peces de temàtica violenta o relativa a les drogues», assenyala Albert Puig. «I ens solen fer bastant cas». Camarón per a la família L’exemple de Petits Camaleons és l’exponent més rotund d’una tendència desenvolupada en l’última dècada, amb mostres com el desaparegut SonarKids, els concerts (i discos) de minimúsica o la parcel·la Acustiqueta, de l’Acústica de Figueres. I part de la percepció del mateix Puig, amb uns fills que tenien, quan va crear el festival, sis i nou anys. «Anant amb cotxe amb la família me’n vaig adonar que, si jo escoltava Antònia Font o Camarón, ells també, i sense cap problema, i va ser una experiència comprovar com compartíem la mateixa música». Una percepció semblant té Joan Miquel Oliver, que planteja una reflexió de fons: vivim un temps en què «ja no n’explica tant el que ets, el gènere o el no-gènere, i això encara no ha arribat al món dels nens», creu. Per la qual cosa, «que ells no puguin entrar en una sala per assistir a un concert és una discriminació tan greu com si no hi poguessin entrar les dones o els negres». Als clubs es ven alcohol, «però també n’hi ha a les festes de Cap d’Any i ells hi són». El guitarrista i compositor d’Antònia Font assegura que no hi ha canvis en la seva manera de fer quan actua per als nens. «Els agraden molt cançons com ‘Hansel i Gretel’, ‘Final feliç’ o ‘Honey’», diu. El públic més sincer Al Petits Camaleons hi ha certes peculiaritats pensades per al públic familiar, com la menor alçada dels escenaris i la limitació del volum sonor, que no pot superar els 90 decibels (en els concerts adults pot arribar fins als 120 o més). Davant l’escenari es disposa una zona a què els adults no poden accedir, i en edicions anteriors (aquest any, la Covid imposa limitacions) s’organitzaven rodes de premsa amb els artistes en què les criatures podien formular les seves preguntes amb entranyable i descarada naturalitat. La proverbial sinceritat de la canalla ha de ser tinguda en compte per qui trepitja l’escenari, fa notar Eduard Polls, saxo tenor de The Penguins, grup que, aquest sí, modula el seu registre quan actua amb la marca paral·lela ‘Reggae Per Xics’, amb què el cap de setmana passat va passar pel Petits Camaleons i que aquest dissabte ofereix concerts a Sant Boi de Llobregat (al migdia) i el seu natal Sant Feliu (a la tarda). «El públic infantil no es posa la màscara dels adults i no té en compte el que pensarà qui té al costat», reflexiona el músic. «Així que expressa els seus sentiments, tant si està agraït com si s’avorreix i comença a badallar, o plorar. I si el que veu no li agrada, no es quedarà». De 0 a 99 anys The Penguins tenen avui més feina amb ‘Reggae Per Xics’ que amb els seus concerts ordinaris, i han entrat amb força a les festes majors amb una proposta que descriuen com «de 0 a 99 anys». En la base hi ha el ritme jamaicà, amb un creixent repertori propi com el que nodreix el seu nou àlbum, ‘Quadern de bitàcora’. Petits Camaleons va xifrar en més de 8.000 els espectadors de la seva edició del 2019, i està consolidat amb aquesta noció de la música en directe que ajunta generacions. Tot i que, ¿el seu èxit deriva de programar allò que, se suposa, agrada els nens, o d’apuntar directament als pares? «Aquests són, al cap i a la fi, els que compren l’entrada», encaixa Puig, observador de l’evolució del gust patern. «Ara ells són de la generació indie, que anaven al Primavera Sound, i això ho notem amb grups com Mishima», adverteix. També funciona com a valor segur «el mestissatge amb component festiu», remarca. Però per Sant Cugat han passat des de trobadors galacticocomarcals com Sisa, Albert Pla o Quimi Portet fins a grups de flamenc, rumba o música àrab, i Albert Puig veu una clau en la dosificació dels concerts. «He comprovat que, en concerts de mitja hora, als nens els agrada tot».

Concerts de pop familiars: ¿són per als nens, els pares o tots dos?

La mostra Petits Camaleons, de Sant Cugat, celebra la 10a edició encapçalant la tendència d’ajuntar pares i fills davant artistes del circuit adult, com, aquest any, Manel, Joan Miquel Oliver o Mishima

El més llegit