¿Com van aconseguir les dones el dret de vot a Espanya fa just 90 anys?

L’1 d’octubre del 1931 s’aprovava a Espanya el sufragi femení en una ajustada votació parlamentària per 161 vots a favor i 121 en contra. Aquest divendres es compleixen 90 anys d’aquella fita històrica en el qual l’advocada i diputada Clara Campoamor va tenir un paper crucial. Dos anys després, en les eleccions del 1933, totes les dones més grans de 23 anys van poder exercir per primera vegada el seu dret al vot. «La Dolores, la meva sogra, que va morir l’any passat per Covid, encara recordava quan va acompanyar, amb quatre anys, la seva mare a votar. Vivien en un poble de Jaén i la gent es posava les mans al cap dient que allò no podia ser», explica la guionista Alicia Palmer (Madrid, 1959), qui juntament amb la dibuixant catalana Montse Mazorriaga (Terrassa, 1972) rendeix homenatge al documentadíssim còmic ‘Una mujer, un voto’ (Garbuix Books) a aquelles «dones oblidades» que van lluitar perquè elles tinguessin els mateixos drets i deures que els homes. El germen del llibre és a la Reial Fàbrica de Tabacs de Madrid, en la qual a finals dels anys 20 treballaven 3.000 obreres davant un centenar d’homes. A ella van estar vinculats el besavi i l’avi de Palmer, represaliat després de la Guerra Civil. «Sempre hem viscut a prop de la fàbrica i avui hi ha un moviment veïnal que vol reivindicar la lluita sindical d’aquelles cigarreres pels seus drets laborals, per la conciliació, per la seguretat i salubritat... –explica la guionista. I en el còmic vaig pensar que el fil conductor fos una noia que arriba allà a treballar i a través de les seves companyes va descobrint també la lluita pels drets civils de Clara Campoamor». Patriarcat i masclisme Aquesta jove fictícia es diu Mari Luz i al quedar embarassada decideix si avorta o no i si accepta o no la proposició de matrimoni del seu nòvio, que en una vinyeta l’allunya autoritàriament d’una manifestació sufragista afirmant: «El vot de la dona és una aberració que posa en perill la família». «Era una opinió majoritària en l’època –constata Mazorriaga–. Hi havia un masclisme brutal. La societat es basava en la família, en el patriarcat, com encara veiem avui. I no es contemplava que la dona tingués vot o poder de decisió. Per això Campoamor també va establir les bases per als drets dels nens nascuts fora del matrimoni». Perquè en aquella Espanya convulsa del 1931, en una fràgil i nounada Segona República després de l’exili del rei Alfons XIII, «la dona, al casar-se, perdia gairebé tots els seus drets. Les casades no pintaven res. Era impensable que una filla o dona poguessin tenir un criteri i votar diferent del cap de família o que li portessin la contrària, perquè això per als homes era una humiliació i una ofensa. Encara no s’ha superat i per això tanta violència de gènere avui dia», lamenta Palmer. Noves generacions Davant un guió molt complex, Mazorriaga, amb un estil «molt suau, sense estridències», per afavorir la lectura ha intentat «no saturar les vinyetes amb més diàleg amb massa detalls». «I en les parts amb més debat polític vaig buscar que fossin les expressions i els canvis de càmera els que afavorissin l’equilibri entre text i imatge». Per a la dibuixant, és «necessari explicar a les noves generacions la gènesi de la consecució dels drets que avui tenen» amb mitjans com el còmic, al qual pot acostar-se un públic al qual li costa acudir als llibres d’història. I en aquest origen, la figura de la tenaç Campoamor i el famós debat previ a la votació de la nova Constitució d’aquell 1 d’octubre del 1931 que la va enfrontar a la també sufragista Victoria Kent. Totes dues eren fruit de la contradicció d’haver pogut ser elegides diputades pels vots d’homes quan el sufragi femení encara no existia. «Les dues estaven a favor del vot femení, però en una República que s’acabava de posar en marxa, la Victoria temia que aquest es decantés cap a la dreta recalcitrant perquè les dones estaven molt llastades per l’Església i per marits i pares. Per això ella i els republicans volien retardar-lo, esperar que les dones estiguessin més preparades, deien –contextualitza la guionista–. Però Clara defensava que era ciutadana i dona, i que com a ciutadana reclamava els drets que els estaven escamotejant». «En la votació va ser decisiva la reunió prèvia dins del PSOE en la qual van consensuar que ningú votaria que no i que els que estiguessin en contra s’abstindrien –continua–. Per això el marge (de 161 davant 121 vots) va ser tan ajustat. Va ser l’abstenció la que va facilitar que s’aprovés». Però per arribar a aquell dia també van ser imprescindibles moltes altres dones, entre les quals, Benita Asas, mestra i feminista que sempre va recolzar i va ajudar Campoamor a la redacció de la nova Constitució del 1931, o la pionera Emilia Pardo Bazán (1851-1921), sobre la qual precisament Palmer publicarà aquest octubre una biografia en còmic amb la dibuixant Weronika Hancyc en l’editorial Cascaborra.

¿Com van aconseguir les dones el dret de vot a Espanya fa just 90 anys?

Alicia Palmer i Montse Mazorriaga reivindiquen al còmic ‘Una mujer, un voto’ la lluita de les feministes i la figura crucial de Clara Campoamor, que l’1 d’octubre del 1931 va defensar a les Corts el sufragi femení dins de la nova Constitució

El més llegit