Un matí de l’any 79 del segle I, un núvol de curiosa forma que semblava «un pi pinyoner» va poder veure’s des de Misenum, una localitat a 30 quilòmetres del Vesubi que poc després entraria en la vertiginosa erupció que acabaria amb la vida dels habitants de Pompeia i Herculà. Allà hi havia Plini el Jove, que llavors ho era més que mai perquè tenia 17 anys, i la mare d’aquest. Tots dos van observar el rar fenomen i van alertar l’oncle i germà, respectivament, el fabulós Plini el Vell, tota una enciclopèdia errant i possiblement l’home amb la major capacitat de curiositat de la seva època que l’havia portat a escriure 37 volums de la seva ‘Història natural’ o, el que és el mateix, la compilació de tot el saber conegut per llavors. Una empresa hercúlia que amb idèntica ambició només es compliria amb l’‘Encyclopédie’ i la Il·lustració 1.700 anys després. Ho explica la historiadora britànica Daisy Dunn a ‘Bajo la sombra del Vesubio’ (Siruela) i en aquests dies que ens tenen a tots pendents de les colades infernals i els núvols de gas tòxic del volcà de Cumbre Vieja a La Palma i quan el mateix Vesubi segueix viu com a volcà tot i que no s’hi hagin detectat moviments des dels anys 40, bo és recordar el final del vell Plini, que va ser, entre moltes altres coses, tot un màrtir de la ciència vulcanòloga.