L’impuls que el fado ha experimentat entrat el segle XXI té en Carminho un alt exponent, fidel als rigors del gènere sense tancar-se a la innovació, i capaç, per exemple, d’introduir un instrument tan aliè a la seva història com és el ‘pedal steel’, propi de la música nord-americana ‘roots’, en el canònic format de guitarra, guitarra portuguesa i baix acústic. «No tinc la pretensió de transformar el fado, perquè és una música que evoluciona per si mateixa i que no em limita, sinó que m’allibera i em dona armes per expressar-me», explica Maria do Carmo de Carvalho Rebelo de Andrade, Carminho, que aquest dimecres actua a la sala Barts, obrint l’11a edició del Festival de Fado de Barcelona.
Una mostra que manté posicions malgrat la pandèmia i que aquest any ofereix el concert d’una altra veu destacada, Fábia Rebordão (dijous), així com dues activitats gratuïtes, la projecció de ‘Lisbon story’, de Wim Wenders, i la conferència ‘Lisboa, bressol del fado’, a càrrec de Tiego Torres de Silva, les dues aquest dimecres a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample Agustí Centelles. Tot això, en honor a una música que per a Carminho continua representant «una manera de viure», associada a «l’escolta atempta dels cantants a les cases de fados, a la nit i a la bohèmia», apunta, si bé matisa que, ara, per a ella, «la vida nocturna resulta menys compatible si ets mare i tens una feina dura i responsabilitats».
Converses adultes
Ella va respirar el fado ben aviat, quan «amb dos, tres i quatre anys» es veia imbuïda de l’ambient dels més grans a la lisboeta Taverna do Embuçado, que regentava la seva mare, la cantant Teresa Siqueira, el seu primer referent. «No era normal que una nena tan petita anés a una casa de fados a la nit, i allà vaig poder experimentar les mirades i les respiracions dels fadistes, i escoltar les converses adultes», recorda, en al·lusió a un passat que va evocar i va filtrar al seu últim disc, ‘Maria’ (2018). Veu aquest àlbum com un exercici de «regressió psicològica, de divan», cap a «llocs emocionals» de què no era conscient. «De quan escoltava fados en pijama amb els meus pares». Gravacions d’Amália Rodrigues, Alfredo Marceneiro i Beatriz da Conceição, els seus grans referents. «Però n’hi ha molts més: Celeste Rodrigues, la germana d’Amália, i Fernando Farinha, Maria Jose da Guia, Fernanda Maria, Fernanda Baptista, Fernando Mauricio, Camané... Tots van ser crucials, i escoltant-los vaig anar aprenent».
El fado és «el tutor» que l’ajuda a afrontar altres gèneres, reflexiona, com la bossa nova, a què es va acostar a ‘Carminho canta Tom Jobim’ (2016), un disc en què va compartir cançons amb Chico Buarque, Maria Bethânia i Marisa Monte. Les va interpretar amb el seu accent portuguès, sense forçar la fonètica brasilera, «respectant el llegat de Jobim» de bracet de còmplices com els excol·laboradors del compositor Jaques Morelembaum i Paulo Braga, i el seu fill i el seu net, Paulo i Daniel Jobim. De la química amb Monte van sortir dues cançons que van anar a parar a l’últim disc de Tribalistas.
Aura distant
Carminho ha estat sempre oberta a artistes d’altres estètiques musicals, des de Pablo Alborán, amb qui va compartir ‘Perdóname’ fa una dècada, al grup portuguès de soul i funk HMB. Però el seu centre de gravetat és al fado, a què tornarà de ple al seu pròxim àlbum, que espera llançar el 2022. Un gènere, aquest, portador de «sentiments profunds i de tristesa des d’una actitud una mica solitària», estima. Aquesta música pot desprendre una aura distant, un misteri que no s’ha de mirar de desentranyar, perquè «reflecteix el viatge interior de cadascú, quan cantes a la vida sense voler revelar-ho tot».
Així ha assolit ella un estatus d’estrella pop, i això que, quan era adolescent, se sentia «poc ‘cool’, perquè el fado estava allunyat de les modes del moment». Però la crisi del 2008 «va portar molta gent a Portugal a reflexionar sobre la seva identitat i a pensar amb quines armes podia competir en l’ordre mundial». D’allà va sortir, apunta, una afecció renovada per la cultura tradicional que ha anat a favor seu i que s’expressa tant «en l’elaboració de pastissos de nata i de brodats» com en l’art fadista, «que la gent jove assumeix amb orgull».