2021, l’any de cine en què van guanyar les dones

Res passa perquè sí. Hi ha decisions que marquen una època i que responen al signe dels temps. Durant dècades el paper de la dona en el cine va estar relegat a un segon pla. La indústria del cine era territori masculí i ningú semblava qüestionar aquest fet. Les directores que accedien a aquest espai estaven condemnades a subsistir en els marges si volien defensar les seves propostes. Però aquest sistema heteropatriarcal estava condemnat a desaparèixer. Sobretot, des del moment en què es va aprofundir a la seva rebotiga i van començar a sortir a la llum els abusos indiscriminats sobre els quals s’havia consolidat el seu domini i els seus privilegis. El MeToo va ser només la punta de l’iceberg perquè les dones plantessin cara a la corrupció de les estructures hegemòniques. Ha sigut un camí llarg, però la consciència feminista comença a donar els seus fruits i s’ha iniciat un canvi de sensibilitat que no té marxa enrere. Aquest 2021 passarà a la història precisament perquè les dones han pres la davantera i han aconseguit trencar moltes barreres històriques. La primera vegada que als Oscar dues dones estaven nominades en la categoria de direcció, la primera vegada que una ‘opera prima’ d’una dona era nominada a la millor pel·lícula, la primera vegada que una intèrpret era nominada com a millor actriu i productora, la primera vegada que una dona en solitari guanyava el Festival de Cannes, la primera vegada que... No és una casualitat, és un símptoma. I, en certa manera, també una revolució. Com dèiem, això no ha passat perquè sí. S’han implantat mesures de paritat en les ajudes, en els comitès de selecció, en els jurats. Tot forma part d’una roda que és necessari greixar perquè els canvis puguin consolidar-se i en aquest procés resultava determinant que les dones trenquessin els sostres de vidre i accedissin a llocs de poder dins d’aquest sistema viciat. I que les polítiques integradores hi acompanyessin. Alhora, les actrius de Hollywood van començar a produir històries amb què se sentien més identificades, també dins de les diferents cinematografies es percebia la transformació. Dones preparades per fer el salt Una nova generació de directores estava preparada per fer el salt. No resulta casual que la major part siguin debutants o firmin la seva segona pel·lícula. Tampoc resulta casual que abordin temes que són incòmodes o silenciats i que ho facin des d’una rotunditat temàtica i expressiva devastadores. És moment de ser contundent. Chloé Zhao va guanyar el Lleó d’Or de Venècia i tres Oscar (que incloïen direcció, aquest apartat gairebé vetat a les dones en aquests guardons) per una pel·lícula, Nomadland que se centrava en un personatge femení, encarnat per Frances McDormand, que es veia condemnat a viure en els marges de la societat i lluitava per tirar endavant. Emmerald Fennell va guanyar l’Oscar al millor guió original per una pel·lícula, Una jove prometedora, que parlava sense embuts dels abusos sexuals a les dones i del silenci i el trauma que generen. Julia Ducournau feia història a Cannes gràcies a ‘Titane’, una Palma d’Or devastadora amb el cos femení com a motor del relat en la qual les teories de la nova carn es passaven pel filtre de la nova onada feminista. Audrey Diwan s’imposava a Venècia amb ‘L’esdeveniment’, l’adaptació d’una novel·la d’Annie Ernaux amb l’avortament com a gran protagonista. La llista s’ha anat completant i ampliant fins a arribar al Festival de Sant Sebastià, en el qual tan sols un premi, el de millor guió, portava nom d’home, el del veterà Terence Davis. Ha sigut un palmarès polític, un palmarès reivindicatiu, un palmarès compromès. Un palmarès programàtic i feminista. I tot gràcies a una selecció oficial atapeïda de bones pel·lícules dirigides per dones i a un jurat en el qual, per primera vegada, només hi havia un home i estava capitanejat per Dea Kulumbegashvili, que l’any passat va arrasar a Donostia amb ‘Beginning’, que abordava la repressió femenina des del punt de vista religiós. La seva aposta era clara: tot per a les dones. Fins i tot els ex aequos, com ha passat amb la nova categoria d’interpretació sense gènere, en la qual han compartit premi dues actrius, una gran estrella com Jessica Chastain i la pràcticament debutant Flora Ofeliz Hofmmann. La masculinitat tòxica Concha d’Or per a una dona, la romanesa Alina Grigore amb ‘Blue Moon’, pel·lícula de denúncia contundent i incòmoda entorn de la masculinitat tòxica i el patriarcat. Millor direcció, una dona, Tea Lindeburg per ‘As in heaven’, la crònica agònica sobre com el masclisme continua determinant el futur de les dones. Premi del Jurat per a una dona, Lucille Hadzihalilovic per ‘Earwig’, fascinant faula fosca que aposta per l’experimentació i la suggestió visual i sonora. Premi a la millor fotografia, per a una dona, Claire Mathon, per ‘Undercover’. I, en altres seccions, Premi del Públic per a Céline Sciamma per ‘Petit Maman’, Premi Horitzons Llatins per a Tatiana Huezo i la seva ‘Noche de fuego’ i premi New Directors per a Lena Lenskih i Ekatreina Perfilova per ‘Unwanted’. Més clar, l’aigua. Un palmarès amb consciència de gènere

2021, l’any de cine en què van guanyar les dones

El palmarès dels festivals per fi s’escriu en femení. Després de les victòries prèvies de Chloé Zhao, Julia Ducournau i Audrey Diwan als Oscar, Cannes i Venècia, una altra directora, la romanesa Alina Grigore, es va emportar la Concha d’Or a Sant Sebastià.

El més llegit