No té sentit parlar d’‘Un segundo’, la projecció del qual ha inaugurat aquest divendres la 69a edició del Festival de Sant Sebastià, sense explicar les tribulacions que ha patit fins arribar aquí. Definida per Zhang Yimou com «una carta d’amor al setè art», i dissenyada per tornar al cineasta xinès el prestigi autoral que va adquirir amb títols com ‘Sorgo rojo’ (1987) i ‘La linterna roja’ (1991) i posteriorment va perdre per culpa de la incursió en el terreny del ‘blockbuster’, la pel·lícula tenia previst veure la llum fa dos anys i mig. El govern de Xi Jinping, no obstant, es va encarregar d’evitar-ho.

Es desconeix què va ser el que va disgustar els censors –amb una missió que, al cap i a la fi, inclou silenciar els detalls del seu treball–, i no podem preguntar-li al director perquè no ha viatjat a Sant Sebastià; quan la pel·lícula va ser abruptament retirada de la Berlinale del 2019 només uns dies abans del dia previst per a la seva ‘première’ mundial per suposats «motius tècnics», en tot cas, ningú va dubtar que a l’aparell del Partit Comunista Xinès (PCX), que el mateix any celebrava el 70è aniversari del naixement de la República Popular i acabava d’ajustar una mica més el seu control sobre els mitjans i la indústria de l’entreteniment, no li feia cap gràcia una pel·lícula ambientada durant la desastrosa Revolució Cultural de Mao Zedong. Zhang va haver de modificar el seu muntatge diverses vegades i rodar noves escenes per afegir abans d’obtenir finalment el vistiplau per estrenar-la.

Reeducat

Potser a causa d’aquests canvis o potser no, ‘Un segundo’ està lluny de ser el gran manifest que s’hauria pogut esperar sobre aquest tumultuós període durant el qual el mateix Zhang, llavors un adolescent, va ser internat en un camp de reeducació política. Retrat de l’amistat que s’estableix entre una nena òrfena i un pres que s’ha escapat amb l’única finalitat de poder veure un telenotícies en què la seva filla apareix fugaçment, té una mica de ‘road movie’ i comèdia, alguna cosa de melodrama familiar i molt, en efecte, d’homenatge al cine. Algunes escenes miren de capturar la catarsi que veure una pel·lícula en grup pot proporcionar, i altres observen amb carinyós detall el procés de restauració d’un rotllo de cel·luloide. I al llarg del relat s’insisteix en la capacitat del cine per mantenir viu el passat i fins i tot acostar-nos als éssers estimats que no estan amb nosaltres.

Humor negre

Mentrestant, ‘Un segundo’ confirma el talent del seu director a l’hora d’utilitzar l’humor negre –ja ho va demostrar en dues de les seves ficcions més infravalorades, ‘Keep Cool’ (1997) i ‘Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos’ (2009)– i la seva capacitat única per compondre imatges enlluernadores, però alhora evidencia també una considerable falta de cohesió narrativa i temàtica; les seves idees són allà, superficialment presents, esperant en va ser utilitzades de forma significativa, i és en part per això que la seva relació central no arriba a acumular la càrrega emotiva que Zhang sens dubte mira d’atribuir-li. Per descomptat, és impossible saber quant d’això és conseqüència de la censura; el que sí que sembla clar és que les alteracions patides per la pel·lícula respecte a la seva forma original són les culpables del seu incomprensible epíleg, i que les veritables motivacions del seu protagonista mai arribin a quedar clares. I, tot i que per moments es detecten al·lusions tant al tipus d’abusos contra la població comesos en nom de la Revolució Cultural com en l’ús propagandístic que Mao donava al cine per tal de rentar el cervell dels camperols, la mirada que Zhang dedica a aquella època és més nostàlgica que crítica. La relació que Zhang manté amb el PCX és plena de desacords i reconciliacions. Després de dirigir ‘Vivir’ (1994), que va ser premiada a Cannes i prohibida a la Xina a causa de les seves crítiques al govern comunista, es va convertir en una figura incòmoda per al règim; no va ser fins al 2008, quan va dirigir les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Pequín, que va aconseguir recuperar les simpaties de l’oficialitat. Durant els anys següents, el cineasta va firmar ‘Les flors de la guerra’ (2011) i ‘La gran muralla’ (2016), pel·lícules de missatge patriòtic que semblaven explícitament dissenyades per complaure el poder, però entre l’una i l’altra va ser sancionat per haver violat la polèmica política del fill únic que imperava al país. Finalment, enmig de la polèmica suscitada per ‘Un segundo’, Zhang va dirigir la cerimònia de celebració del 70è aniversari de la república, probablement a tall de declaració de bones intencions. Ja ha estrenat una pel·lícula més després d’‘Un segundo’, titulada ‘Cliffwalkers’, i en té dues més ja rodades i pendents d’aprovació pels censors. Que tingui molta sort.