Festival de Sant Sebastià: les 10 pel·lícules clau de la 69a edició

A la llista de ficcions que aspiren a fer-se un lloc al palmarès de la 69a edició del Festival de Cine de Sant Sebastià, que celebrarà la cerimònia d’inauguració d’aquí unes hores, figuren autors que són vells coneguts del certamen, talents en espera de ser descoberts i algunes de les pel·lícules espanyoles més esperades de la temporada. Aquests són alguns dels títols més destacats de la competició. 1. ‘Un segundo’, de Zhang Yimou Inicialment, la pel·lícula que aquesta nit inaugura el festival havia de presentar-se fa dos anys a la Berlinale, però va ser retirada de la programació del certamen pocs dies abans de l’estrena perquè, pel que sembla, els censors xinesos no se sentien còmodes amb el retrat que s’hi feia de revolució vultural. El seu director, Zhang Yimou, es va veure obligat a rodar noves escenes i modificar el muntatge final per obtenir el vistiplau del seu govern. Història d’un home que s’escapa d’un camp de treball per assistir a la projecció pública d’un noticier en què la seva filla apareix breument. La pel·lícula ha sigut definida per Zhang com la seva «carta d’amor al cine». 2. ‘El buen patrón’, de Fernando León de Aranoa Han passat gairebé vint anys des que Fernando León de Aranoa i Javier Bardem van rodar junts ‘Los lunes al sol’. Ara tornen a reunir-se després de ‘Loving Pablo’ a ‘El buen patrón’, una sàtira sobre les relacions de poder en l’entorn laboral feta a mida del geni desbordant de l’intèrpret. Una pel·lícula sobre les nocions de justícia i equilibri en una fàbrica de balances en què l’empresari, encarnat per Bardem, s’encarrega de trampejar els pesos perquè tot sembli simètric i harmònic, malgrat que la seva vida trontolli per diferents fronts, de l’àmbit personal al professional. Comèdia negra i vitriòlica, de vegades incòmoda, d’altres incisiva sobre les relacions humanes en un present convuls. 3. ‘Benediction’, de Terence Davies Després de recordar la figura de la poetessa Emily Dickinson a ‘Historia de una pasión’ (2016), el mestre Terence Davies traça un sumptuós retrat del poeta anglès Siegfried Sassoon que, alhora, és la primera pel·lícula en què el cineasta retrata explícitament l’amor i el desig carnal entre homes. Estructurada com gairebé tot el seu cine previ, a partir d’associacions lliures de records, ‘Benediction’ utilitza l’experiència de Sassoon en la Primera Guerra Mundial per reflexionar sobre l’heroisme, la pèrdua i el trauma mentre resumeix la seva vida posterior al conflicte a través d’una col·lecció d’aventures tempestuoses i dubtes sobre la seva pròpia identitat sexual i la seva integritat artística. 4. ‘Maixabel’, d’Icíar Bollaín Les ferides del conflicte basc tornen a posar-se de manifest després de ‘Patria’ en aquesta pel·lícula d’Icíar Bollaín, que se centra en les trobades que es van produir entre etarres penedits i víctimes del terrorisme a través de la figura de la viuda de Juan Mari Jaúregui, Maixabel Lasa. Una pel·lícula complexíssima a l’hora d’establir un diàleg entre els personatges antagònics que interpreten Blanca Portillo i Luis Tosar. ‘Maixabel’ tracta amb sobrietat, delicadesa i honestedat temes com el perdó, el dolor, la culpa o l’empatia. És d’aquelles pel·lícules en què el tema que aborda es converteix en el veritable protagonista, tot i que tots els elements que la formen contribueixen a completar la seva aura de títol necessari. 5. ‘Earwig’, de Lucile Hadzihalilovic Els que han vist les seves pel·lícules prèvies, ‘Innocence’ (2004) i ‘Evolution’ (2015), ja saben que el de Lucile Hadzihalilovic és un cine que intriga i pertorba sense necessitat d’ajustar-se a les convencions del ‘thriller’. La francesa crea mons tan estranys com inquietantment bonics, i el que ‘Earwig’ proposa no n’és una excepció: en un ombrívol apartament de mitjans del segle passat, un home es dedica a cuidar una nena de 10 anys i, en concret, a canviar-li regularment una dentadura postissa fabricada amb saliva congelada. Res del que passa és fàcilment explicable però, considerant la càrrega atmosfèrica de què Hadzihalilovic dota cada un dels seus pictòrics plans, poc importa. 6. ‘Distancia de rescate’, de Claudia Llosa Claudia Llosa adapta la novel·la de l’argentina Samantha Schweblin del mateix títol, una inquietant immersió en les pors que provoca la maternitat a través d’un relat tel·lúric i misteriós en què la natura adquireix una importància fonamental. La directora aconsegueix capturar l’hipnotisme de la prosa en què es basa, creant un espai a mig camí entre el conte macabre i la faula rural d’ecoterror. María Valverde i Dolores Fonzi protagonitzen aquesta pel·lícula sobre la fatalitat en un entorn tan bonic com hostil en què la suggestió, el suggeriment i la importància dels detalls es converteixen en elements fonamentals en un relat que transcorre entre la vida i la mort. 7. ‘Arthur Rambo’, de Laurent Cantet Laurent Cantet ha fet carrera narrant històries humanes complexes que revelen el funcionament intern d’institucions com el món laboral –a ‘Recursos Humanos’ (1999) i ‘El empleo del tiempo’ (2001)– o l’educació –a ‘La classe’ (2008), Palma d’Or a Cannes, i ‘El taller de escritura’ (2017)–. Ara el francès reflexiona sobre les xarxes socials i la cultura de la cancel·lació a través de la història d’un jove escriptor d’origen magribí que, en plena promoció del seu nou i exitós llibre, assisteix a l’enfonsament sobtat de la seva carrera després que es facin públics uns tuits homòfobs i antisemites que va escriure anys enrere amagat darrere d’un pseudònim. 8. ‘La abuela’, de Paco Plaza Després del ‘thriller’ ‘Quien a hierro mata’, Paco Plaza torna a introduir-se als territoris del terror pur acompanyat en el guió per Carlos Vermut. ‘La abuela’ és un conte sobre la por d’envellir i l’obsessió per la bellesa i la joventut en la nostra societat, que es basa en la relació entre una àvia que ha quedat impedida (Vera Vélez) i la seva neta (Almudena Amor), que deixa la carrera professional com a model per cuidar-la. Com passava a ‘Verónica’, la casa en què transcorre l’acció es converteix en un element més a l’hora de crear tensió atmosfèrica, així com els elements pop que serveixen per anar construint la història a partir de records d’un passat terrible que a poc a poc s’anirà desvetllant. 9. ‘Los ojos de Tammy Faye’, de Michael Showalter Juntament amb el seu marit, Jim Bakker, l’excèntrica telepredicadora evangelista i cantant Tammy Faye Bakker va construir un imperi milionari. Però el 1989, després que ell fos condemnat per defraudar els seus espectadors i els seus donants, va adquirir una infame celebritat en bona mesura a causa de les seves qüestionables eleccions en termes de vestuari i maquillatge, que la van convertir en objecte de burla en ‘talk shows’ i part de la colla menys il·lustre de la cultura pop. Basada en el documental homònim estrenat el 2000, la nova pel·lícula de Michael Showalter (‘La gran malaltia de l’amor’) mira d’humanitzar la seva figura. El treball que Jessica Chastain ofereix a la seva pell farà parlar molt. 10. ‘Quién lo impide’, de Jonás Trueba Jonás Trueba va estar durant diversos anys rodant juntament amb un grup d’adolescents amb la intenció d’acostar-se als seus somnis, a les seves inquietuds, fortaleses i debilitats. El resultat és un experiment de 220 minuts en què assistim a l’evolució d’una sèrie de personatges durant tot el seu procés de creixement fins a l’entrada en l’edat adulta. El director intenta acostar-nos mitjançant la seva càmera a una generació que té moltes coses per explicar i que manté inèdit el seu esperit de lluita per un futur millor. Al llarg del metratge assistim a parts de documental pur i d’altres de naturalesa ficcional, una barreja de gèneres estimulant que inclou actuacions musicals i ‘zooms’ durant la pandèmia.

Festival de Sant Sebastià: les 10 pel·lícules clau de la 69a edició

Repassem aquí una desena dels títols més destacats d’entre la secció oficial a competició del festival donostiarra, que se celebra entre el 17 i el 25 de setembre

El més llegit