El poeta Antonio Martínez Sarrión (Albacete, 1939), un dels integrants del grup poètic dels novísimos, ha mort aquest dimarts a Madrid per un infart, han informat fonts pròximes a l’escriptor.
‘Nueve novísimos poetas españoles’, antologia editada el 1970 per Josep Maria Castellet, va marcar una nova orientació en la poesia espanyola i una ruptura amb els poetes de la postguerra.
Martínez Sarrión, també assagista i traductor, va participar en la tendència antirealista del grup dels ‘novísimos’ i va assumir aviat referències culturals i mítiques de la literatura, el cine o el jazz, que els seus companys de corrent adoptarien més tard.
El grup reivindicava la llibertat i la inspiració creadora davant el realisme defensat per la generació anterior. A més de Martínez Sarrión, l’antologia inclou Ana María Moix, Manuel Vázquez Montalbán, José María Álvarez, Pere Gimferrer, Félix de Azúa, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero i Leopoldo María Panero.
Abundant producció
La producció de Martínez Sarrión fins el 1980 va quedar recollida a ‘El centro inaccessible’, mentre que posteriorment va publicar obres com a ‘Horizonte desde la nada’ (1983) i ‘De acedía’ (1986), ‘Ejercicio sobre Rilke’ (1988), ‘Antología poética» (1994), ‘Cantil’ (1995), ‘Cordura’ (1999) o ‘Poeta en Diwan’ (2004).
La seva última obra publicada és el poemari ‘Farol de Saturno’ (Tusquets, 2011) i el llibre de diaris ‘Escaramuzas’ (Alfaguara, 2011). Anteriors seleccions dels seus diaris van ser el 1995 ‘Cargar la suerte’ i el 2000, ‘Esquirlas’.
A més, va publicar tres llibres de memòries, ‘Infancia y corrupciones’ (1993), ‘Una juventud’ (1997) i ‘Jazz y días de lluvia’ (2002), tots amb Alfaguara.
Va ser traductor de ‘Les flors del mal’, de Charles Baudelaire, i va traduir també Víctor Hugo, Jean Genet i Arthur Rimbaud.