L’èpica purgativa en forma d’autoretrat que transita per les interioritats de les emocions que Manuel Vilas (Barbastre, 1962) ha explorat als seus últims llibres s’obre ara cap al pes d’una ficció pura que no escodrinya la marca de l’autobiogràfic o l’autoficció, que tan bons resultats li havia donat a ‘Ordesa’ (2018) i ‘Alegría’ (2019). Un canvi de terç lampedusià perquè tot continuï igual. Perquè Vilas construeix aquí els clarobscurs d’una narració imaginària que es reflecteix una altra vegada al mirall del seu gran tema, l’amor (aquí en el seu vessant romàntic), i que insuflat aire a les soledats compartides d’un professor prejubilat batut en retirada, el Salvador, i d’una dona, la Montserrat, a la qual sucumbeix quan arriba a una cabana a la serra de Sotopeña i que idealitzarà amb el nom cervantí d’Altisidora.