Costa de creuar el passadís empaperat, amb una densa olor d’humitat, que ens condueix a aquesta esplèndida novel·la. Fa olor d’alcohol i de tristesa, i tot en ella està greixós, tant el carmí com el ‘fish & chips’. És aquest realisme social tan britànic que Irvine Welsh va heretar del nihilisme del ‘punk’ i dels joves irats del teatre d’aigüera (John Osborne, Joe Orton). Són les esquinçadores fotografies de Richard Bilmington –cendrers a vessar, sofàs espellifats, un home esdentegat esgotant una ampolla de whisky barat– que van cristal·litzar en una pel·lícula que podria haver escrit Douglas Stuart, ‘Ray & Liz’. El món que retrata ‘La història d’en Shuggie Bain’ és brut i ombrívol i, no obstant, és una novel·la sobre l’amor, la cura, el sacrifici. Hi ha violacions, incendis, abusos, addiccions i homofòbia, però el més admirable és que el tremendisme dels fets que compta «La història d’en Shuggie Bain» mai resulta grotesc ni efectista.