Quan Barcelona va ser Kabul

A Andreu Claret, quan va escriure la seva última novel·la, ni li va poder passar pel cap que el lector que tingués a les mans, aquest setembre del 2021, ‘1939. La caiguda de Barcelona’ (Columna) inevitablement pensarà en una altra caiguda, la de Kabul. «Vivíem, políticament, en un món imaginari», va dir Antoni Rovira Virgili, en una cita que obre el llibre. Fins que la realitat fa obrir els ulls, d’un dia per l’altre, als qui descobreixen, enmig d’«un desordre immens», com s’acceleren els esdeveniments i han de passar de les crides a la resistència als plans per a un hipotètic replegament i, finalment, a la fugida, no en qüestió de setmanes sinó de dies i, sobtadament, d’hores. La caiguda de Barcelona pròpiament dita només ocupa finalment el primer terç del llibre. No podia explicar-se sense seguir amb la desbandada per les carreteres catalanes i els passos del Pirineu, «l’èxode de 400.0000 persones que en poques setmanes van passar la frontera, un moment icònic a escala europea». I a escala personal. «Hi ha una magdalena de Proust. Jo soc fill de l’exili, és un drama que jo l’he viscut a casa; fins als 17 anys vaig viure a França, i de nen la meva àvia sempre em donava l’esmorzar amb una cullereta de plata. Després vaig saber que era l’única que s’havia quedat del joc de coberts que van haver de deixar a la cuneta perquè el cotxet on ho portaven tot es va desmuntar». La novel·la recorre totes les estacions d’aquest via crucis. Sant Hilari, Darnius, el Mas Perxés, Girona, Figueres, La Vajol... I comença amb una dedicatòria: ‘A la mare, que va caminar de Manresa al Pertús quan encara no tènia 15 anys’. Al seu primer llibre sobre la Guerra Civil, ‘El secret del brigadista’, Claret va intentar el format de la crònica per recuperar les memòries familiars, però va descobrir aviat que, venint del periodisme d’agència, «molt poc donat a l’adjectiu», li quedava curt. I ja no va baixar de la novel·la. «Em sento còmode en el mix de parlar del sofriment de la gent, aquesta cosa dantesca de trobar-se la frontera tancada, i novel·lar el desgavell que va suposar la retirada de les administracions i en concret de la Generalitat a través de personatges tràgics i de novel·la com Azaña, Negrín i Companys». Per al primer, se centra en tres personatges de ficció. Un exboxejador i veterà de Terol escorta de Companys i, sobretot, els seus dos preferits, una prostituta jueva polonesa, Agnieszka (a qui reserva la venjança final, «un exercici de justícia poètica necessària», ni més ni menys que en el mític Madame Petit), i Irene Moragues, un transsumpte de la periodista Irene Polo, «un dels personatges més fascinants del periodisme català i alhora més dramàtics». Per al segon, reconstrueix converses entre polítics republicans en aquells últims dies (amb «versemblança» garantida pel plàcet del catedràtic Borja de Riquer), amb Companys com a fil conductor. «El seu drama, enganyat per Azaña, humiliat per Negrín, abandonat pels seus –¡ni un de sol dels mossos que l’acompanyen a l’exili es queden a França amb ell!– i sense un duro a la butxaca, és la metàfora de la tragèdia del 39». El final de Companys Però és clar, apunta, «si agafes Companys no et pots quedar al 1939, has d’arribar al Companys segrestat per la policia militar alemanya, el seu pas pels calabossos de la Puerta del Sol i el seu afusellament. I ho vaig fer perquè Companys, que és un personatge ple d’errors i dubtes i moments estrafolaris, arrabassades amb un punt gairebé mèdic, se salva pel comportament digne davant la mort». Arribar fins al final èpic del president de la Generalitat té també arrels en la història familiar de Claret. «El meu pare era amic de Companys, va ser un dels fundadors d’ERC tot i que molt jove i sense ocupar cap lloc destacat, i quan parlava amb ell sempre em deia: ‘Era un bon home’, que és una manera molt continguda de fer l’elogi». Perquè políticament era un desastre però no ho acabava de reconèixer, deia coses com que els esdeveniments el van superar o que va ser víctima del seu entorn. Aquesta visió del meu pare em va ajudar a perfilar l’home». Tot i que hi va haver altres moments, afegeix, en què Companys va fer el que s’havia de fer. «El juliol de 1936 planta cara. ¡I això de plantar cara és una cosa que, aquí, a Catalunya, no sempre passa, hi ha més aviat una tendència ‘tocar el dos’!».

El més llegit